la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Per a nosaltres, l’internacionalisme no és una idea abstracta que no tinga més missióque ésser violada sempre que l’ocasió es presente (com ho és per a Tseretelli o Txernov), sinóun principi directe orientador i profundament pràctic. Nosaltres no concebem que el nostretriomf puga ésser segur i definitiu sense la revolució europea.”Als noms de Tseretelli i Txernov no podia agregar-hi encara, llavors, el d’Stalin, elfilòsof del “socialisme en un sol país”. El meu article acabava amb les paraules següents:“La revolució permanent contra la permanent matança! Tal és la lluita en què es debatel destí de la humanitat.”Aquest article aparegué imprès el dia 7 de setembre, en l’òrgan central del partit, i foueditat després en forma d’opuscle. Per què els meus crítics d’avui callaren llavors davant lameua consigna herètica de la revolució permanent? On estaven? Uns, com Stalin, esperaven,mirant cautelosament per a totes bandes; d’altres, com Zinoviev, s’havien ficat a sota de lataula. Però hi ha una altra pregunta que importa més que aquesta: Com és que Lenins’avingué tan tranquil·lament a la meua doctrina? En allò tocant la teoria, aquell home noconeixia la indulgència ni la transigència. Com, doncs, tolerà aquella prèdica del “trotskisme”en l’òrgan central de la premsa bolxevic?El dia 1 de novembre de 1917, en una sessió del comitè de Petrograd (l’acta d’aquestasessió, històrica per tots conceptes, es manté en secret), Lenin digué que, des que m’haviaconvençut que era una quimera la unió amb els menxevics, “no hi havia millor bolxevic” quejo. Amb açò, posava bé a les clares, i no era la primera vegada, que allò que ens haviamantingut separats no era la teoria de la revolució permanent, sinó una altra qüestiósecundària, encara que important també: la posició envers el menxevisme.Als dos anys de triomfar el nostre moviment, Lenin, en girar la vista enrere, escrivia:“En el moment de conquerir el poder i implantar la República dels Soviets, elbolxevisme sabé atraure els millors elements entre els que figuraven en els corrents delpensament socialista més afins a ell.”¿Pot haver-hi ni una ombra de dubte que Lenin, en accentuar allò dels corrents mésafins al bolxevisme, volia referir-se, molt en primer terme, al que anomenen ara el“trotskisme històric”? Quin altre corrent hi havia més afí al bolxevisme que el que jorepresentava? A qui si no volgué referir-s’hi? Potser a Marcel Cachin? O a Thälmann? Per aLenin, en aquell moment en què tendia la vista sobre el passat del partit, el “trotskisme” nopodia ésser un corrent hostil ni estrany, sinó, per contra, el corrent del pensament socialistamés afí a la representada per ell.Com veiem, el vertader curs que seguiren les idees no s’assembla en res a aqueixacaricatura falsejada que s’han tret del cap els epígons, aprofitant-se de la mort de Lenin i del’onada de la reacció.237