la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Déu -li contestí sense vacil·lar- és una espècie d’home.La visita mogué el cap amb gest de reprotxe:-No, Déu no és un home.-Doncs, què és, llavors? –preguntí jo, doncs no essent homes no coneixia més queanimals i plantes.La visita i els meus pares es miraren amb aqueix somriure de perplexitat que tenenquan els xiquets intenten furgar en els incommovible llocs comuns.-Déu és un esperit -em digué l’altre.Ara era jo qui els mirava amb un somriure de sorpresa, volent llegir en les seues caressi es mofaven de mi; però no, no era mofa. No quedava més remei que resignar-s’hi. I així,aní fent-me a la idea que Déu era un esperit. I com concordà amb un petit salvatge,l’identificava amb el meu propi “esperit” al que anomenava ànima, i sabia ja que l’esperit, osiga la respiració, acabava amb la mort. Aleshores no sabia que aquesta creença s’anomenavala teoria de l’animisme.Durant les primeres vacances que passí a l’aldea, tinguí una conversa sobre Déu ambl’estudiant S., que estava de visita en Ianovka, a qui trobí estès al sofà, en anar jo a tombarm’hia dormir. Llavors, ja no creia més que a mitges en l’existència de Déu; no m’haviaaturat especialment a pensar-hi i volia arribar a una conclusió ferma.-I digues, què se’n fa, de l’ànima, després de la mort? -li preguntí, doblegant ja el capsobre el coixí.-I durant el son, què creus que se’n fa? -em respongué l’interpel·lat.-Home!...-li repliquí, ja mig dormit.-I l’ànima del cavall, on anirà a parar quan estira la pota? –hi afegí l’estudiant.Aquesta objecció em satisfiu plenament, i em quedí dormit sense majors inquietuds.A casa d’Spenzer ningú sentia la menor preocupació religiosa, exceptuada la tia vella,que no comptava. No obstant això, mon pare s’entossudí que conegués la Bíblia en el seu textoriginal; era una coentor del seu orgull patern, i haguí de fer lliçons d’hebreu bíblic a Odessa,amb un vell erudit. L’ensenyament, que no durà més que uns quants mesos, no em fortificàgran cosa en la fe dels majors. Un dia en què descobrí en les paraules del professor una certaambigüitat respecte al text que ens tocava, formulí, amb cautela i diplomàcia, aquestapregunta:món?-Si admetérem, com pensen molts, que no hi ha Déu, com creuríem que s’havia fet el-Hum! -grunyí el professor-. Pregunte-li-ho vostè a ell!71