la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Ah, ¿de manera que s’han posat vostès d’acord amb la policia turca per a fer-mepassar per la força la frontera?Un gest evasiu, com dient: nosaltres no fem més que executar ordres.Després de dotze dies de parada, el tren torna a posar-se en moviment. El petit trencreix conforme augmenta l’escorta. Des de Pixpek no ens havia estat possible baixar del vagóen tot el trajecte. Ara, anem a tota velocitat camí del sud. Només ens detenim a carregar aiguai combustible, i sempre en petites estacions. Són totes precaucions adoptades sota laimpressió de la manifestació organitzada a Moscou per a acomiadar-me, quan em tragueren ala força, al gener de 1928. Durant el viatge, els periòdics ens porten un ressò de la nova ifuriosa campanya desencadenada contra els trotskistes. No és difícil llegir entre línies la lluitasostinguda entre els dirigents entorn de la meua expulsió. Però la fracció stalinista té pressa.Té les seues raons per a accelerar el pas. Per a això, però, hagué de vèncer certs obstaclespolítics i fins i tot físics. El vapor Kalinin, que tenien preparat per a treure’m d’Odessa,estava agafat entre els gels. Tots els esforços que féu el trencaglaç per a llibertar-lo foreninútils. Moscou no es retira del telègraf, apressant. A tota velocitat, preparen per a fer-se a lamar el vapor Ílitx. El tren en què anàvem arribà a Odessa a la nit del dia 10 de febrer. Per lafinestreta desfilaren davant els meus ulls tots aquells llocs amb què estava tan familiaritzat,perquè en aquella ciutat havia passat set anys, estudiant a l’institut. Col·locaren el vagó a lavora del vapor. Estava caient una bona gelada. I tot i ésser ja molt tard a la nit, el moll estavaacordonat per agents i tropes del GPU. Ací ens haguérem d’acomiadar del nostre fill i de lanora, que havien compartit la nostra presó en les dues últimes setmanes. Quan albiràrem elvapor per la finestreta del vagó, ens recordàrem d’un altre que ens menà també, com aquest, aun punt de destí que nosaltres no havíem escollit. Recordàrem aquell dia del mes de març del’any 1917, junt amb Hàlifax, quan els mariners de guerra anglesos em tragueren a plec debraç, davant de tot el passatge, del vaixell noruec Christianiafiord. La meua família constavaaleshores del mateix nombre de membres, amb la diferència que tots eren dotze anys mésjoves.L’Ílitx salpà del port d’Odessa, sense càrrega i sense passatge, cap a l’una del matí.Fins unes seixanta milles mar endins, ens anà obrint pas un trencaglaç. De la tempestat quehavia descarregat ací ja no ens agafà més que l’última cuada. El dia 12 de febrer entràvem enel Bòsfor. A l’oficial de la policia turca que pujà a bord a inspeccionar el passatge (que esreduïa, fora dels agents del GPU, a la meua família i a mi) li lliurí la següent declaracióescrita, perquè la cursés al president de la república turca, Mustafà Kemal:“Molt estimat senyor meu: des de les portes de Constantinoble, tinc l’honor de posaren el seu coneixement que no he vingut fins ací per la meua voluntat i que, si passe la fronteraturca, és perquè se m’obliga a fer-ho per la força. Servisca’s vostè, senyor president, acceptarels sentiments a què em força aquesta situació. L. Trotski. 12 de febrer de 1929.”Aquesta declaració no produí cap efecte. El vapor enfilà el port. Després d’un viatgede vint-i-dos dies amb un recorregut de 6.000 quilòmetres, arribàrem a Constantinoble.400