la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicongrés. No obstant això, els redactors acordaren admetre’m en les seues sessions amb veuencara que sense vot.Plekhanov s’hi oposà terminantment. Però Vera Ivanovna digué:-Doncs encara que vostè s’hi opose, el portaré!I en efecte, em “portà” a la sessió següent. Com jo no sabia què havia passat entrebastidors, em quedí sorprès en veure la refinada fredor amb què em saludava Plekhanov, queen aquestes coses era un mestre consumat. La seua hostilitat envers mi durà molt de temps.En rigor, no arribà a desaparèixer mai. A l’abril de 1904, Martov escrigué a Axelrod unalletra en què parlava del “innoble odi personal, per a ell (Plekhanov) deshonrós, que sentcontra la persona coneguda”. (Aquesta persona coneguda era jo.)L’observació que fa Lenin en la seua lletra sobre el meu estil no deixa de tenir interès.És, per descomptat, encertada, tant pel que fa a la galanesa, com en la meua aversió aacceptar de ningú correccions. La meua activitat d’escriptor a penes portava dos anys de vida,i les qüestions d’estil hi ocupaven lloc preeminent. Només trobava gust en les paraules. Empassava quelcom així com als xiquets quan els estan sortint les dents, que no saben més quefregar-se les genives i s’ho porten tot a la boca: aqueixa recerca, que a mi em semblava tanimportant, la recerca d’una paraula, d’una fórmula, d’una imatge, representava l’època de ladentició en el període de creixement dels meus dots d’escriptor. La depuració de l’estil haviad’ésser obra del temps. I com aquella preocupació per la forma no era purament casual niexterna, sinó que responia a un procés ideològic intern, no és estrany que, amb tot el respecteque aquells homes em mereixien, defensés instintivament la meua individualitat d’escriptor,que començava a formar-se, contra les invasions d’altres escriptors, consumats sens dubte,però molt diferents de mi...Mentre, la data del congrés anava apropant-se, i al final es prengué l’acord detraslladar la Redacció del periòdic, a Ginebra on la vida era incomparablement més barata iles comunicacions amb Rússia més fàcils. Lenin hagué d’assentir, encara que molt acontracor.“En Ginebra [escriu Sedova en les seues memòries] ens instal·làrem en dos caus alcolomar. L. D. s’ocupava en els treballs preparatoris del congrés. Jo em disposava a marxar aRússia, al servei del partit.”Començaren a arribar els primers delegats al congrés, amb els que calia sostenirinacabables deliberacions. La direcció d’aquests treballs preliminars la portava,indiscutiblement, Lenin, tot i que no sempre d’una manera visible. Alguns delegats venienplens d’inconvenients i de dubtes. Els treballs preparatoris absorbien molt de temps. Una granpart de les deliberacions es consagrava a la fixació dels estatuts, essent el punt més importantde l’esquema d’organització la qüestió de les relacions mútues entre l’òrgan central del partit(Iskra) i el comitè central resident a Rússia. Jo, en venir a l’estranger, portava elconvenciment que la Redacció havia d’estar “sotmesa” al comitè central. I aqueix era, des deRússia, el mode de pensar de la majoria dels partidaris d’Iskra.-No, no funcionarà -em replicà Lenin quan en parlàrem- les forces són moltdesproporcionades. Com volen dirigir-nos des de Rússia? No funcionarà... nosaltres formemun centre fix, som els més forts ideològicament i dirigirem el moviment des d’ací.118