la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimenxevics internacionalistes. Al maig, en tornar jo d’Amèrica del Nord, la majoria de lesorganitzacions socialdemòcrates de les províncies estaven formades per bolxevics imenxevics. En una conferència del partit, celebrada al març de 1917, pocs dies abansd’arribar Lenin, Stalin predicà la unió amb el partit de Tseretelli. I ja havia triomfat laRevolució d’Octubre, quan Zinoviev, Kamenev, Rikov, Lunatxarski i molts d’altres, lluitavendesaforadament perquè hom marxés cap a una coalició amb els socialrevolucionaris i elsmenxevics. I aquests homes són els mateixos que nodreixen avui el seu esperit amb lesterribles llegendes de la conferència de Viena de l’any 1912!El Kievskaia Mysl em proposà partir com a corresponsal de guerra als Balcans.L’oferta em venia molt bé, perquè arribà quan la conferència de Viena ja havia avortat. Sentiala necessitat de viure algun temps apartat del món dels emigrats russos. Els pocs mesos queromanguí a la península dels Balcans foren mesos de guerra, i n’aprenguí moltes coses.En les mes de setembre de 1912 em posí en camí amb direcció al sud-est, donant laguerra no sols per probable, sinó per inevitable i imminent. Però quan em trobí als carrers deBelgrad i viu desfilar aquells llargs seguicis de reservistes, quan em convencí pels meuspropis ulls que no hi havia escapatòria, que la guerra estava damunt i esclataria d’un dia a unaltre, quan sabí que alguns amics meus estaven ja a la frontera amb l’arma al braç, forçats amatar i morir entre els primers; llavors, la guerra, que tan planerament havia comptat en lesmeues idees i en els meus articles em semblà impossible, inversemblant. El 18è Regimentd’Infanteria, al qual viu marxar camí de la guerra, amb els seus uniformes de drap gris, lesseues espardenyes i els seus quepis adornats amb branquetes verdes, semblava un espectre.Les branquetes verdes en el cap donaven als soldats (proveïts per a la guerra) tot l’aspecte devíctimes consagrades per a un sacrifici. Aquelles branques i aquell pobre calçat de camperolses feien més insuportables a la meua consciència que totes les bogeries de la matança. Comde lluny estan les gents d’avui dels costums i l’esperit de l’any 1912! Jo sabia ja perfectamentque el punt de vista humanitari i moralitzador és el més inofensiu que pot adaptar-se enfrontdel procés de la història. Però allí no es tractava ja de prediccions, sinó de fets vius. Unsentiment indescriptible, palpitant, inundava l’ànima en presència d’aquella tragèdiahistòrica: la impotència davant el destí, un terrible dolor a la vista d’aquell assolament humà.Als dos o tres dies es declarava la guerra. Jo escrivia comentant-ho:“Els que estan a Rússia i veuen les coses des de lluny, ho saben i ho creuen; però jo,que ho tinc davant, em resistisc a donar crèdit als meus ulls. No trobe lloc en el meu esperitper a conciliar l’espectacle d’allò vulgarment i quotidiana humà (gallines, cigarrets, xicotetsdescalços amb els nassos plens de mocs) i el fet inversemblantment tràgic de la guerra. Sé queha estat declarada la guerra, que ha començat ja; però encara no m’he fet a creure-hi.”No hi hagué un altre remei que rendir-se a l’evidència, fermament i per molt de temps.Els anys de 1912 i 1913 em posaren en íntima relació amb Sèrbia, amb Bulgària, ambRomania... i amb la guerra. Fou, en molts aspectes, una bona escola, els ensenyaments de laqual havien d’ésser-me útils, no sols en el 1914, sinó en el 1917. En els meus articlescomencí a menar una campanya contra les mentides de l’eslavofilia i del patrioterisme engeneral, contra la il·lusió de la guerra, contra tot aquell sistema científicament muntat i dirigita enganyar l’opinió pública. La direcció del periòdic tingué la valentia suficient per a publicaraquells articles en què descrivia les bestialitats dels búlgars amb els turcs ferits i presoners idesemmascarava els manejos de la premsa russa, conjurada per a ocultar-les. Aquestacampanya desencadenà una tempestat d’indignació en els periòdics liberals. El dia 30 de165