la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiPer aquestes pàgines desfilaran molts personatges enfocats amb una il·luminació unpoc diferent d’aquella amb què als mateixos interessats els hauria plagut de veure la seuapersona o el seu partit. I així, és natural que més d’un titlle les meues memòries de pocobjectives. Ha bastat que els periòdics publicaren alguns fragments d’aquesta obra, perquècomençaren a sonar les protestes i refutacions. Era inevitable. Un llibre autobiogràfic comaquest, tanmateix que l’autor hagués assolit fer-ne (i no s’ho proposà, ni de bon tros) un freddaguerreotip de la seua vida, no podia deixar de despertar, en publicar-se ara, un ressòd’aquelles polèmiques que acompanyaren en viu les col·lisions que hi són relatades. Peròaquestes memòries no són una fotografia inanimada de la meua vida, sinó un tros. En lesseues pàgines, l’autor continua menant el combat que omple la seua existència. L’exposicióés anàlisi i és crítica; el relat és alhora defensa i atac, i més aquest que aquella. Crecsincerament que és l’única manera d’imprimir a una biografia una elevada objectivitat; és adir, de donar-li una fisonomia en què visquen els trets d’una persona i d’una època.L’objectivitat no consisteix en aqueixa fingida imparcialitat i indiferència amb quèuna hipocresia avariada tracta l’amic i l’adversari, procurant suggerir solapadament al lectorallò que seria incorrecte dir-li a la cara. D’aquesta mentida i d’aquesta trampa convencional(que no són una altra cosa) jo no pense servir-me’n. Ja que m’he sotmès a la necessitat deparlar de mi mateix (fins avui no sé que ningú haja assolit escriure una autobiografia senseparlar de la seua persona), no tinc per què ocultar les meues simpaties i les meues antipaties,els meus amors i els meus odis.He escrit un llibre polèmic. En ell es reflecteix la dinàmica d’una societatfonamentada tota ella sobre antagonismes i contradiccions. Insolència de l’estudiant envers elseu professor; els agullons de l’enveja amagats entre les reverències dels salons; en elcomerç, una rabiosa competència, i com en el comerç en la tècnica, en la ciència, en l’art, enl’esport; xocs parlamentaris sota els que palpiten fondos conflictes d’interessos; la furiosaguerra diària de la premsa; vagues obreres; manifestants metrallats als carrers, maletescarregades de gasos asfixiants amb què s’obsequien mútuament pels aires les nacionscivilitzades; les llengües de foc de les guerres civils, que no deixen d’assotar un instant lasuperfície del nostre planeta: heus aquí altres tantes formes i modalitats de “polèmica” social,que van des d’allò quotidià, normal, consuetudinari, i, a força d’ésser-ho, tot i la seuaintensitat, quasi imperceptible, fins a aqueix grau: monstruós, explosiu, volcànic, de polèmicaque culmina en les guerres i les revolucions. És la imatge de la nostra època. De l’època enquè ens criem, en què respirem i vivim. Impossible no ésser polèmics sense trair-la.Però hi ha un altre criteri, un criteri més concís i elemental, i és el que consisteix aexposar conscienciosament els fets. Així com el revolucionari més intransigent no pot girarl’esquena a les circumstàncies de lloc i temps, el polemista més fogós ha de guardar lesproporcions de les persones i les coses. Confie que hauré sabut mantenir-me fidel en elconjunt de l’obra i en els seus detalls a aquesta norma.A vegades, poques, reproduïsc en forma dialogada antigues converses. A ningú se liocorrerà exigir una reproducció literal, després de tants anys. No està tampoc en el meupropòsit assignar-los aqueix valor. Alguns dels diàlegs tenen caràcter purament simbòlic.Però hi ha certes converses (tothom ho sap) que es graven amb especial relleu en la memòria.Les comunica un als amics i acostats. I a força de repetir-les, les paraules es quedenindelebles en el record. Em referisc, en primer terme, naturalment, a les converses de caràcterpolític.6