la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Permeta’m vostè que l’acompanye i el protegisca. Al Circ Modern van tambéenemics.Era l’estudiant Poznanski. Des d’aquell dia, no se separà més de mi. Poznanskiestigué al meu servei durant tots els anys de la revolució, disposat sempre a exercir elsencàrrecs més diversos i més carregats de responsabilitat. Ell era l’encarregat de vetllar per lameua seguretat personal; organitzà un secretariat per a les meues expedicions militars,descobrí una sèrie de campaments militars oblidats; reunia els llibres necessaris, treia del noresels esquadrons volants, lluità al front, i més tard a les files de l’oposició. Ara està en eldesterrament. Confie que l’esdevenidor tornarà a unir-nos.El dia 3 de desembre parlí al Circ Modern sobre els actes del govern dels soviets.Expliquí la importància que tenia la publicació de la correspondència diplomàtica creuadaentre el tsar i Kerenski. Fiu saber a aquell fidel auditori com els conciliadors, en dir jo en elsoviet que el poble no tenia perquè vessar la seua sang per tractats que no havia signat nillegit, que ni tan sols coneixia, em cridaven: “Ací vostè ha d’usar un altre llenguatge; açò noés el Circ Modern!” I la resposta que havia donat als qui així cridaven: “Jo només tinc unllenguatge, que és el llenguatge del revolucionari. I aquest llenguatge que parle davant elpoble és el que parlaré també, quan arribe l’hora, davant els aliats i els alemanys.” En arribarací, la ressenya publicada en els periòdics, escriu: “Ovació delirant.” Fins a febrer, que emtraslladí a Moscou, no trenquí la comunicació amb el Circ Modern.SOBRE ELS CALUMNIADORSAl començament del mes de maig de 1917, en arribar jo a Petrograd, estava en el seuapogeu la campanya sobre el cèlebre vagó, “precintat” en què Lenin havia fet el viatge aRússia creuant per Alemanya. Els flamants ministres socialistes eren aliats de Lloyd George,el qual féu tot el possible per impedir que Lenin entrés al seu país. I aquests mateixoscavallers eren els que ara posaven el crit al cel perquè havia fet el viatge travessant perAlemanya. L’experiència del meu, completava la de Lenin com una prova al revés. Açò,però, no era obstacle perquè també a mi se’m fes objecte de les mateixes calúmnies. Elprimer que se’n féu portaveu fou, com hem vist, l’ambaixador anglès. Poc després d’arribar aPetrograd, publiquí, en forma de lletra oberta, dirigida al Ministre d’Assumptes Estrangers(que en el mes de maig era ja Teretxenko, successor de Miliukov), el relat de la meua odisseaatlàntica. La conclusió lògica venia a culminar en aquesta pregunta:“Li sembla a vostè, senyor ministre, que està bé que Anglaterra es trobe representadaal nostre país per una persona que ha tirat sobre mi la taca d’una calúmnia tan descarada i quefins ara no ha donat el menor pas per a rehabilitar-me’n?”No obtinguí resposta, ni l’esperava. En canvi, aconseguí que el periòdic de Miliukovintercedís a favor de l’ambaixador dels aliats repetint pel seu propi compte l’acusació. Envista d’açò, decidí posar a la picota els difamadors i aprofití l’ocasió de major relleu isolemnitat. Estava reunit el primer congrés soviètic panrus. El dia 5 de juny, amb la sala de215