la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb pollastres i porcs torrats, botelles de llet, muntanyes de pa acabat de fer. Les andanessemblaven exposicions de l’abundància d’aquella terra. Els viatgers del cotxe anaren tot elcamí bevent te i menjant els barats panets siberians amerats de greix. Jo, mentre, llegia elshexàmetres homèrics i somiava amb l’estranger. L’evasió no tenia res de romàntic; acabavaen una vulgar bacanal de te.Em detinguí en Sàmara, on aleshores residia l’estat major d’Iskra al país (que no hade confondre’s amb la dels emigrats). Al capdavant d’aquest grup, i davall el nom suposat deClaire, estava l’enginyer Krikhanovski, actual president del Gosplan. Ell i la seua dona erenamics de Lenin des dels anys de 1894 a 95, en què havien actuat junts en la socialdemocràciade Sant Petersburg, i des del desterrament a Sibèria. Poc després d’ésser reprimida larevolució de 1905, Claire abandonà el partit, com milers i milers d’afiliats, i anà a ocuparcom a enginyer un lloc important en el món industrial. Els obrers clandestins es queixavenque els negava fins i tot l’auxili que abans els prestaren els liberals. Després de deu o dotzeanys, Krikhanovski tornà a ingressar en el partit, quan ja aquest estava al poder. Heus aquí lasenda recorreguda per bon nombre d’intel·lectuals, que són avui el suport més important ambquè compta Stalin.En Sàmara m’incorporí oficialment, per dir-ho així, a l’organització d’Iskra amb elnom suposat de “Ploma”, que Claire m’assignà com a homenatge als meus èxits de periodistaa Sibèria. Iskra prendre a càrrec seu l’organització del partit. El primer congrés, celebrat aMinsk al març de 1898, no havia assolit crear una organització centralitzada. A més a més,les detencions en massa havien vingut a tallar els fils que es començaven a tendir, quanencara no havien tingut temps per a afermar-se al país. A conseqüència d’açò, el moviment esdesenrotllà en forma de llars revolucionàries aïllades i adquirí un caràcter provincial. Almateix temps que açò ocorria, descendia el nivell intel·lectual de la propaganda. En el seuafany per conquerir les masses, els socialdemòcrates anaven deixant enrere els seus postulatspolítics. Sorgí l’anomenada tendència “econòmica”, que es nodria del potent auge queestaven prenent el comerç i la indústria, i del gran moviment de vagues. Cap a les acaballesdel segle sobrevingué una crisi que aguditzà tots antagonismes del país i que donà granimpuls a la campanya política. Iskra començà a menar una enèrgica batalla contra els“economistes” provincials per la implantació d’un partit revolucionari centralitzat. Elsprincipals directors del grup residien en l’estranger i asseguraven la cohesió ideològica del’organització.Aquests directors havien estat elegits entre els anomenats “revolucionarisprofessionals”, units estretament entre si per la unitat de la teoria i de l’acció. En aquellaèpoca, els partidaris d’Iskra eren, majoritàriament, intel·lectuals, que lluitaven per laconquesta dels comitès socialdemòcrates locals i preparaven l’organització d’un congrés delpartit, en el qual aspiraven a què triomfaren les idees i els mètodes del seu grup. Era quelcomaixí com el primer assaig d’aquella organització revolucionària que, a força de desenrotllar-sei temperar-se, d’atacar i retrocedir, de cercar sempre i cada vegada més íntimament elcontacte amb les masses obreres, abraçar empreses cada vegada més gosades, havia dederrocar, després de quinze anys, la burgesia i apoderar-se del poder.Per encàrrec de l’organització de Sàmara visití en Kharkov, Poltava i Kiev, una sèriede revolucionaris, alguns dels quals pertanyien ja a Iskra, mentre que a d’altres caliaconvèncer-los perquè ingressaren en el grup. Torní a Sàmara sense haver assolit gran cosa; enel sud, es feia força difícil travar relacions; les adreces que m’havien donat per a Kharkovresultaven ésser falses, i en Poltava haguí de lluitar contra el patriotisme local. Aquella103