la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAquell mateix matí, o potser al següent, fiu un gran passeig amb Lenin pels carrers deLondres. Des d’un pont, m’ensenyà l’Abadia de Westminster i d’altres edificis notables. Norecorde, exactament, les seues paraules, però el sentit era aquest:-Heus aquí el seu famós Westminster!...Aquell “el seu” no es referia als anglesos, sinó a les classes governants. Era el matís,mai recercat, sinó profundament orgànic i reflectit principalment en el to de veu; que espercebia en les paraules de Lenin sempre que parlava dels valors culturals o de les novesconquestes de la ciència, del tresor de llibres del British Museum de les informacions delsgrans periòdics europeus, i anys més tard, de l’artilleria alemanya o l’aviació francesa; ellspoden, ells tenen, ells fan, ells aconsegueixen... vaja adversaris! L’ombra invisible de laclasse dominant es projectava sobre tots els aspectes de la civilització humana, i els ulls deLenin percebien aquesta ombra en tot moment amb la mateixa claredat de la llum del dia. Emfigure que jo no posaria gran interès aleshores en contemplar l’arquitectura londinenca. Per aun home que acabava de saltar de Sibèria a l’estranger, sense transició, per primera vegada,que havia passat per Viena, per París i caminava ara per Londres quasi sense assabentar-se’n,“detalls” com el de l’Abadia de Westminster no tenien gran importància. A més, Lenin nom’havia invitat a fer aquest gran passeig per a ensenyar-me obres d’art. El que volia eraconèixer-me de prop i sotmetre’m a un examen, sense que ho advertís. I, en efecte, l’exameninclogué “tot el programa”.Li contí les nostres discussions a Sibèria, principalment sobre el tema d’unaorganització central i la memòria que jo havia escrit a aquest propòsit; els meus xocs violentsamb els vells anarquistes d’Irkutsk, on havia passat unes quantes setmanes; li parlí dels tresquaderns de Makhaiski, i així successivament. Lenin sabia escoltar.-I què tal estan vostès de teoria?Li diguí que a la presó de dipòsit de Moscou havíem estudiat col·lectivament el seullibre sobre el desenvolupament del capitalisme a Rússia, i que en el desterrament ens havíemposat a treballar sobre El Capital, però sense passar del segon tom. Li diguí també queseguíem amb gran atenció i remuntant-nos a les fonts originals, la polèmica entre Bernstein iKautsky. Bernstein, a penes tenia partidaris entre nosaltres. En matèria filosòfica, gaudia degran predicament el llibre de Bogdanov, que relacionava el marxisme amb la teoria delconeixement de Mach i Avenarius. A Lenin també li semblava aleshores encertat aquestllibre.-Jo no sóc filòsof -recorde que em digué, preocupat-, però Plekhanov rebutja lafilosofia de Bogdanov, perquè hi veu una variant disfressada de l’idealisme.Anys més tard, Lenin consagrà un extens estudi a la filosofia de Mach i Avenarius,que arribava substancialment als mateixos resultats de Plekhanov.Li diguí, en el transcurs de la conversa, que als desterrats ens havia causat sorpresa lamassa enorme de materials estadístics recollits en el seu llibre sobre el capitalisme rus.-Sí, però cal tenir en compte que m’hi dediquí diversos anys...-contestà Vladimir Ílitx,un poc perplex.109