la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipartidari que intentàrem diferir les negociacions, capitulant immediatament cas que se’nsdirigís un ultimàtum. Jo era d’opinió que provocàrem la ruptura de les negociacions,afrontant el risc que Alemanya tornés a atacar-nos, per a, en aquest cas, capitular davant laimposició evident de la força. Bukharin demanava que es portés endavant la guerra, per a,d’aquesta manera, obrir els horitzons revolucionaris. En l’assemblea del 21 de gener, Leninatacà, amb una duresa extrema, els defensors de la guerra revolucionària i es limità a diralgunes paraules de crítica contra la meua proposta. La fórmula de la guerra revolucionàriaobtingué 32 vots, la de Lenin 15 i la meua 16. Però el resultat de la votació no dóna encarauna idea prou clara de l’ambient que aleshores regnava en el partit. Si no en les masses, a lescapes més altes del partit l’“ala esquerra” tenia encara més força de la que aquesta assembleadenotava. Açò realment era el que, arribat el moment, havia de donar el triomf a la meuaproposició. Els adeptes de Bukharin hi veien un pas d’aproximació cap a la seua. En canvi,Lenin donava per descomptat, i amb raó, que l’ajornament de la solució definitiva portaria eltriomf de la seua posició. En aquell moment, el nostre partit estava tan necessitat com laclasse obrera occidental de què s’aclarís la vertadera situació. No hi havia cap organismedirigent del partit ni de l’estat en què Lenin no estigués en minoria. Interrogats els sovietslocals (a proposta del Soviet de Comissaris del Poble) sobre l’estat d’opinió que regnava enells respecte la guerra i la pau, contestaren, fins al dia 5 de març, més de dos-cents soviets.Només dos d’importància (el de Petrograd i el de Sebastopol) es declararen (amb reserves) afavor de la pau. En canvi, hi havia tota una sèrie de grans centres obrers: Moscou,Iekaterimburg, Kharkov, Iekaterinoslav, Ivanovo-Vosnessensk, Kronstadt i altres, per unamajoria aclaparadora, es declaraven partidaris que es trencaren les negociacions de pauentaulades. Tal era també l’estat d’esperit que imperava en les organitzacions del partit. I nodiguem-ne entre els socialrevolucionaris de l’esquerra! Imposar i portar a terme en aquellmoment el punt de vista de Lenin, hauria costat una escissió dins del partit i un colp d’estat;d’una altra manera era impossible. Però cada dia que passés havia d’engrossir, per força, lesfiles dels seus partidaris. En aquestes condicions, la meua fórmula “ni guerra ni pau” eraobjectivament un pont que es tendia entre la seua posició i la contrària. I en efecte, per aquestpont passaren al seu costat la majoria dels membres del partit, o, almenys, els seus elementsdirigents.-I bé; suposem que ens hem negat a signar la pau i que els alemanys es llencen al’atac. Què faria vostè en aquest cas? -em preguntà Lenin.-Doncs signaríem la pau obligats per les baionetes, i no hi hauria ningú en el món queno comprengués la nostra situació.-No advocaria vostè, posat en aqueix tràngol, per la consigna de la guerrarevolucionària?-De cap mode.-En aqueixes condicions, l’experiment no pot ésser molt perillós. L’única cosa a quèens exposem és a quedar-nos sense Estònia o sense Letònia.I, somrient amb els seus ullets astuts, hi afegí:-Estar en pau amb Trotski, encara que una altra cosa no siga, bé paga la pena desacrificar Estònia i Letònia.272