la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiaquest tema escriguí, estant al Caucas, en l’hivern i la primavera de 1925, un llibre quecircula amb el títol del Cap a on va Anglaterra? En realitat, aquest llibre s’encaminava acombatre les idees oficials que professava sobre la qüestió el buró polític, les seuesesperances respecte al rumb esquerrà del consell directiu trade-unionista, i a la creença que elcomunisme s’aniria infiltrant, a poc a poc i insensiblement, a les files del partit laborista i deles trade-unions. Per a evitar complicacions inútils, i també amb objecte de veure el que feienels meus adversaris, creguí oportú lliurar l’original d’aquest llibre al buró polític perquè elrevisés. Com no es tractava més que d’un pronòstic, i no d’una crítica de fets realitzats, elsvocals del buró polític no tingueren valor per a manifestar-se. El llibre passà intacte per lacensura i fou publicat tal com jo l’havia escrit. Poc després de la seua publicació, fou traduït al’anglès. Els cabdills oficials del socialisme britànic, desdenyaren les doctrines contingudesen aquell llibre, per semblar fantasies d’un estranger desconeixedor de la realitat anglesa, quesomiava de trasplantar al seu territori la vaga general “russa”. Judicis d’aquests es podriencitar a dotzenes, i fins per centenars, començant pel mateix MacDonald, a qui ningú podriadisputar la primacia en un concurs de superficialitat política. Ni jo mateix podia aspirar a quèels meus pronòstics tingueren tan ràpida realització. I si la vaga general que esclatà aAnglaterra demostra la precisió dels càlculs marxistes contra les crítiques primitives delreformisme anglès, l’actitud del consell directiu de les trade-unions durant el movimentpogué bastar perquè Stalin es guarís de totes les il·lusions i esperances que havia dipositat enPurcell. En aquella habitació de la clínica, em dediquí a reunir amb atenció concentrada totsels informes que arribaven sobre el curs de la vaga general, i molt especialment els que retiencompte de les relacions mútues entre les masses i els seus dirigents. El més indignant de totera el caràcter que presentaven els articles publicats en Pravda de Moscou. La seua principalpreocupació era encobrir la fallida i guardar les aparences. Per a això, no hi havia altre remeique desfigurar cínicament els fets. Si hi ha alguna prova patent de la decadència intel·lectuala què pot arribar una política revolucionària, és que es veja en el tràngol d’enganyar lesmasses.De tornada a Moscou, demaní que es trenqués immediatament el pacte d’aliança ambel consell directiu de les trade-unions. Zinoviev, després de les inevitables vacil·lacions, s’hiadherí. Radev s’hi oposà. Stalin s’aferrava amb totes les seues forces al bloc, que ja no eramés que una aparença de tal. Els trade-unionistes anglesos esperaren que finís aquella duracrisi interior per a llevar-se de damunt, amb un moviment prou descortès del peu, els seusgenerosos però necis aliats russos.No eren menys importants els successos ocorreguts a Polònia. Cercant una sortida alcompromís en què estava ficada, la petita burgesia abraçà el camí de l’aixecament armat ialçà sobre el pavès el general Pilsudski. El cabdill del partit comunista polonès, Warski,somià que allò que s’estava desenrotllant als seus ulls era “la dictadura democràtica delscamperols i obrers” i demanà que el partit comunista secundés els plans del general. Joconeixia Warski des de feia molt de temps. Vivint Rosa Luxemburg, pogué ésser un elementaprofitable per a la revolució. Però ara, confiat a les seues pròpies forces, no era més que unlloc vacant. L’any 1924, després de moltes vacil·lacions, Warski declarà que havia arribat perfi a convèncer-se de com era de danyós el “trotskisme”, o siga el desdeny envers la classecamperola, per a la causa de la dictadura democràtica. En premi d’aquesta obediència, elcol·locaren el capdavant del partit. L’home es passà una porció de temps esperant amb granimpaciència que se li presentés una ocasió per a demostrar que aquells tardans entorxats erenmerescuts. Arribat el mes de maig de 1926, no perdé ni un moment, puix que tan brillantocasió se li oferia, per a passejar pel fang la seua bandera i la del partit. La seua gesta esquedà, naturalment, sense sanció: la burocràcia d’Stalin el posà fora de perill de les ires dels374