la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEXPULSAT DE FRANÇAPoc després d’arribar jo a Constantinoble, alguns òrgans de la premsa francesas’afanyaren a publicar la notícia que l’ordre per la qual se m’havia expulsat de França feiatretze anys seguia vigent. D’ésser cert, hi ha un motiu més per a convèncer-se que en lapassada catàstrofe, la més terrible que veiés el món, no s’han perdut tots els valors. Cert que,en uns quants anys periren generacions senceres i foren destruïdes gran nombre de ciutats;cert també que rodaren per la pols d’Europa varies corones de reis i emperadors i que lesfronteres dels estats canviaren de lloc, incloent-hi entre elles aqueixes fronteres de França quea mi se’m tanquen. Però, enmig d’aquest cataclisme grandiós, queda en peu com a signeconsolador una ordre signada per monsieur Malvy, a principis de la tardor de 1916. ¿Quèimporta que el mateix Malvy hagués d’ésser més tard expulsat del seu país i avui s’hi trobereintegrat? En la història, és freqüent que l’obra d’un home sobrevisca al seu creador.Potser un jurista un tant exigent trobés a mancar la continuïtat necessària per a lavigència d’aqueixa ordre. En 1918, la missió francesa de Moscou posà a la meua disposicióels seus oficials, conducta força estranya en veritat amb un “estranger poc grat”, a qui espriva del dret d’aixafar territori francès. També és prou estrany que el dia 10 d’octubre de1922 visités, a Moscou, monsieur Herriot, i no, per cert, per a recordar-me que aquella ordred’expulsió seguia vigent. Al contrari; fui jo qui hagué de fer al·lusió a l’ordre coneguda, envista que monsieur Herriot em preguntava, molt amablement, quan aniria a París. Clar estàque la meua al·lusió no passava d’ésser una broma. Els dos ens llençàrem a riure. Cadascúper les seues raons, però ens posàrem a riure els dos. Així mateix és estrany que en inaugurar,l’any de 1921, l’estació elèctrica de Txatura, l’ambaixador de França, monsieur Herbette,contestant al meu discurs en nom dels diplomàtics allí presents, em dirigís una salutació moltamable, en què ni fins i tota l’oïda més recelosa pogué percebre-hi un ressò de l’ordred’expulsió de monsieur Malvy. Quina és la conclusió de tot açò? Tenia raó aquell inspectorde policia, un dels dos que m’acompanyaren en 1916 en el viatge de París a Irun, quan emdeia:-Els governs canvien, però la policia roman.Per tal de comprendre degudament les circumstàncies en què fui expulsat de França,cal dir quelcom sobre les condicions en què vivia aquell petit periòdic rus redactat per mi. Elseu principal enemic era, naturalment, l’ambaixada tsarista, on es traduïen gelosament alfrancès els articles de Nastxe Slovo, per a després enviar-los, adobats per les glossesoportunes, al Quai d’Orsay i al Ministeri de la Guerra. La mateixa ambaixada s’encarregavade telefonar, nerviosament, al censor de guerra, monsieur Chasles, que havia viscut moltsanys a Rússia dient classes de francès. Chasles no es distingia precisament per ésser uncaràcter resolt. Les seues perplexitats i vacil·lacions acabaven sempre entenent que erapreferible esborrar que no deixar passar. Llàstima que no apliqués la mateixa regla a labiografia de Lenin que havia d’escriure uns anys després, i que és, per tots conceptes,deplorable!... Aquell temorós censor, no sols prenia sota la seua protecció el tsar, la tsarina,Sazonov, Miliukov i els seus somnis d’expansió en els Dardanels, sinó fins i tot el mateixRasputin. No costaria cap treball demostrar que tota la guerra (una guerra a mort) ques’estava menant contra Nastxe Slovo, no es dirigia contra les tendències internacionals delperiòdic, sinó contra la seua actitud revolucionària davant el tsarisme.Haguérem de patir el primer atac de paroxisme agut de la censura en l’època delsavanços russos en Galizia. Al menor triomf de les seues armes, l’ambaixada tsarista alçava el182