la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiportava a través de la nit; no el menava el cotxer, sinó un home jove, administrador de lafinca. En l’estepa bufava un fred humit; m’envoltaren en un ampli abric de drap. El viatge, elcanvi d’ambient, els records i les impressions em tenien com embriagat. Sense servar ni unmoment de silenci, parlant incessantment, aní contant-li a mon pare els records de l’escola, dela casa de banys, del meu amic Kostia R., del teatre; en arribar a aquest punt li relatíl’argument del Nazar Stodolia i de L’inquilí de la trompeta. Mon pare m’escoltava, a estoneses quedava dormit i es despertava sobresaltat; després, es dibuixava en la seua cara unsomriure de satisfacció. L’home que conduïa movia de tant en tant el cap i es girava a l’amo,com dient: vaja coses magnífiques que ens conta! Cap a l’alba em quedí dormit i em despertíen Ianovka. Trobí la casa lamentablement petita, el pa de sègol negre, i la vida completa del’aldea, familiar i estranya alhora. A ma mare i als meus germans els contí també això delteatre, però ja no posí en el relat l’entusiasme de la primera vegada. Al taller, Vitia i Davidem semblaren enormement canviats, quasi no els coneguí; havien crescut i s’havien fethomes. També jo els semblava un altre. Com que em tractaren de vostè, volguí protestar.-Com vol vostè que el tractem –em contestà David, morè, flac i retret-, si ara és vostèuna persona d’estudis?Ivan Vassilievitx s’havia casat durant la meua absència. La cuina de la servitud, queestava al costat del taller, havia estat reformada per a habitatge seu, i la cuina estava ara enuna espècie de cabanya nova darrere d’aquell.Però aquests canvis eren el menys important. Entre mi i els records, associats amb lameua infància s’aixecava ara un no sé què nou que era com un mur. Tot em semblava elmateix i canviat. Els objectes i les persones. I quelcom havia canviat, indubtablement, durantl’any que havia estat fora. Però més que la realitat havia canviat el prisma a través del qual laveia. A partir d’aquell dia en què arribí a l’aldea comencí a sentir-me com distanciat de lameua família; i aquesta crisi, que començà per res, amb el temps acabà essent seriosa iprofunda.La influència canviant de la ciutat i l’aldea entelà tota una primera època dels meusestudis. A la ciutat, em sentia molt més encaixat en les meues relacions, i excepció fetad’alguns conflictes aïllats, tot i que turbulents, com el del “francès” o el del professor deliteratura, em deixava portar insensiblement a la saga de la disciplina familiar i escolar. Aixòno es devia només al règim de la família amb qui vivia, en casa de la qual regnaven normesintel·ligents i un nivell relativament alt en allò tocant les relacions personals, sinó a l’autoritatque sobre mi exercien els hàbits de la vida urbana. A la ciutat, encara que les contradiccionsno eren menors que al camp, sinó al contrari, apareixien, no obstant això, encobertes,reglamentades, subjectes a un ordre. Els representants de les diferents classes socials nomésentraven en contacte per a algun assumpte, desapareixent després als ulls dels altres. Al’aldea, tot es desenrotllava davant la mirada dels altres. Els lligams de dependència quelligaven uns homes amb altres apareixien al descobert, com els molls d’un sofà esventrat. Al’aldea, jo em mostrava molt més insubmís i busca-raons. Fins i tot amb Fany Solomonovna,quan venia a visitar-nos, havia de discutir i mostrar-me groller, si se li ocorria, discretament,prendre partit a favor de ma mare o de les meues germanes; en canvi, a la ciutat maim’animaren envers ella més que sentiments de bondat i de tendresa. Moltes vegades, sorgienconflictes per res, encara que eren més freqüents els que tenien un fonament seriós.Heus-me aquí vestit amb un vestit de llenç acabat de llavar, la cintura cenyida per uncinturó de cuir amb sivella de metall i la gorra blanca adornada amb una escarapel·la groga67