la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskidiverses dotzenes de botelles d’un vell Borgonya els mèrits de la qual haguí de cantar desprésde gaudir-lo en l’esmorzar. Se li fa a un extraordinàriament trist girar la mirada sobre aquellsdies feliços [!] que s’ha engolit per sempre l’eternitat i pensar en la pobresa i en els patimentsque reservava el destí als qui ens demostraren tanta cordialitat i afecte.”Buchanan no es refereix als patiments dels soldats de les trinxeres ni a les maresfamolenques que es passaven el dia en la cua, sinó als d’aquells feliços posseïdors de lesmagnífiques viles d’esplai de Crimea; no s’acorda més que de les safates d’argent i delBorgonya. Quan es lligen aquestes línies, francament desvergonyides, no pot hom menys dedir-se que la Revolució d’Octubre ha estat oportuna i justiciera i que féu bé en escombrar,amb els Romanov, els Buchanan i Kerenski.La primera vegada que creuí el front camí de Brest-Litovsk, els correligionaris queteníem a les trinxeres no disposaven ja de la possibilitat de preparar, encara que haguerenvolgut, una protesta un poc eficaç contra les exigències desmesurades d’Alemanya, perquèles trinxeres s’havien quedat gairebé buides. Després del precedent dels Buchanan i elsKerenski ningú s’atrevia a intercedir gens ni mica per la continuació de la guerra. La pau, lapau, costés el que costés!...Més tard, en tornar de Brest-Litovsk a Moscou, intentí persuadir un dels representantsdel front en el Comitè Executiu Central Panrus perquè recolzés la nostra delegació mitjançantun discurs enèrgic.-Impossible -em contestà-, és completament impossible; no podríem, encara quevolguérem, tornar a les trinxeres, no ens comprendrien; dirien que els continuàvem enganyantal igual que Kerenski...La impossibilitat de continuar la guerra era evident. En aquest punt, no existia niombra de disparitat entre Lenin i jo. Els dos movíem el cap escoltant Bukharin, a Radek i ad’altres apòstols de la“guerra revolucionària”.Hi havia, no obstant això, un problema no menys important, i era saber fins on podiaarribar el govern dels Hohenzoller, posat a lluitar contra nosaltres. En una lletra escrita peraquells dies a un dels seus amics, el Comte de Czernin digué que, amb els bolxevics, nos’havien d’entaular negociacions, sinó manar les tropes sobre Sant Petersburg a imposarl’ordre... si hi abastaren les forces. La intenció ja sabíem nosaltres que no faltava. Peròaconseguirien les forces? ¿Seria el kàiser capaç de llençar els seus soldats contra la revolució,ansiosa de pau? ¿Quins efectes exerciria la revolució de febrer i després la d’octubre sobre lestropes alemanyes? I quant trigarien a produir-se aquests efectes? A aquestes preguntes nopodíem donar nosaltres, de moment, contestació. No hi havia altre remei que veure el modede cercar-la en el transcurs de les negociacions. Per a això, calia fer que aquestes es dilatarentot el possible. S’havia de donar temps als obrers d’Europa perquè assimilaren el fet de larevolució dels soviets i principalment la seua política de pau. La necessitat de procedir aixíera major com que la premsa dels aliats, en unió de la que sostenien la burgesia i els partitsconciliadors russos, volien presentar les nostres negociacions de pau amb Alemanya com unacomèdia en què s’haurien repartit hàbilment els papers. Fins a la mateixa oposiciósocialdemòcrata alemanya, que no tenia inconvenient a tirar sobre els nostres colls les seuespròpies faltes, arribava a creure, o almenys ho aparençava, que els bolxevics s’entenien ambel govern del kàiser. Aquesta versió havia de semblar més versemblant, per força, enAnglaterra i França. Era evident que si la burgesia i la socialdemocràcia dels països aliatsassolien infondre a les masses obreres la desconfiança envers nosaltres, açò facilitaria270