la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiplorava amargament, plorava ma mare, ploraven les meues germanes, i per primera vegadacomprenguí l’afecte que tenia a Ianovka i a tots els que quedaven en aquella casa. Anàremamb cotxe fins a l’estació de ferrocarril, per l’estepa, i fins que no arribàrem al camí principalno se’m netejaren els ulls de llàgrimes. El tren ens portà des de Novi Bug fins a Nikolaiev, onseguírem viatge embarcats. Els xiulits del vapor em donaven calfreds i ressonaven en mi coml’anunci d’una vida nova. De moment navegàvem pel riu Bug, amb el mar davant. I amb elmar, moltes, moltíssimes altres coses. Heus aquí el port, el cotxe de lloguer, el carreró dePokrovski, amb el vell edifici que donava alberg a l’escola de xiquetes i a la seua directora.Em miren, m’examinen per totes bandes, em besen, al front, en les galtes, primer una donajove, després una vella, mare de l’altra. Moisès Filipovitx bromeja com sempre, em preguntaper Ianovka, pels seus habitants i fins i tot per algunes vaques de les que encara se’n recorda.Però a mi les vaques em semblen ara éssers tan insignificants, que m’avergonyisc d’haver deparlar-ne entre gent tan culta i elevada. L’habitatge no és gran. Em preparen l’allotjament enun racó del menjador, darrere d’una cortina. Allí passí els quatre primers anys de la meuavida de col·legial.40