la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiLa proposició hagué d’ésser modificada a to amb les esmenes de Krassin. No estaràde més advertir que aquesta proposició sobre el Govern Provisional, votada al tercer congrésdel partit, ha estat invocada, centenars de vegades, en les polèmiques d’aquests darrers anys,com a argument contra el “trotskisme”. Els “professors rojos” del bàndol d’Stalin no tenien nila més remota idea que m’oposaven com a model d’ortodòxia leninista les tesis què jo mateixhavia escrit.L’ambient enmig del qual vivia a Finlàndia no podia distar més de la “revoluciópermanent”; tossals, pins, llacs, un aire tardorenc transparent, pau. A finals de setembrem’interní encara més en el bosc, i aní a instal·lar-me a una pensió anomenada Rauha, situadaa la vora d’un llac. Rauha vol dir, en finlandès, “descans”. La pensió, que era gran, romania ala tardor completament deserta. Un escriptor suec i una artista anglesa de teatre se n’anarensense pagar, després de romandre-hi junts uns quants dies. L’amo es posà en viatge a veure sies feia amb ells en Helsingfors. L’ama estava enllitada, malalta de mort; el seu cor nomésfuncionava ja (segons em deien, perquè jo no arribí a veure-la) a força de glops dechampagne. Estant fora el seu marit, morí. Damunt de la meu habitació jeia el seu cadàver.L’únic cambrer que hi havia a la pensió, un home ja vell, se n’anà a Helsingfors darrere del’amo, a avisar-lo del que ocorria. Tot el servei de la casa quedà a càrrec d’un pobre xic.Nevava copiosament. Els pins s’envoltaven en un sudari. A la pensió no hi havia una ànima.El xic es passava el dia sencer ficat a la cuina, que estava davall terra, no se sabia on. Damuntde mi, jeia l’ama, morta. El silenci i la soledat m’assetjaven per totes bandes. No estavamalament el nom: Rauha, descans, pau. No s’escoltava un sol soroll, no es veia un ésservivent. Jo escrivia i feia els meus passejos. A boqueta de nit, venia el carter amb unvoluminós paquet de periòdics de Sant Petersburg. Els anava desplegant, un rere l’altre. I eracom si un furiós huracà es precipités a l’habitació per la finestra oberta. El moviment de vagaavançava, s’estenia, anava afectant una i una altra ciutat. Enmig de la pau d’aquell hotel, elcruixir dels periòdics tenia, en les meues oïdes, el rugit d’una allau. La revolució navegava jaa veles desplegades. Demaní el compte al xic, maní que em portaren el cavall i deixí aquell“Descans” per a sortir a la trobada de l’allau revolucionària. A la nit següent, dirigia laparaula a les masses des de la tribuna de l’Institut Politècnic.1905La vaga d’octubre no es desenrotllava amb subjecció a un pla. Començà pels obrerstipògrafs de Moscou, i de seguida decaigué. Els combats decisius havien estat organitzats pera l’aniversari del 9 (22) de gener. Heus aquí per què no m’afanyava a posar fi als meustreballs en aquella remulla finlandesa. Però la vaga, purament casual i ja en descens, agafà,quan menys ho esperàvem, en els ferroviaris, i ja no hi hagué hom que la contingués. A partirdel dia 10 d’octubre, el moviment de vaga, que havia arrencat de Moscou, abraçava tot elpaís, i les seues reivindicacions eren ja francament polítiques. El món no havia presenciat maiuna vaga general de tal importància. En moltes ciutats hi hagué encontres entre els vaguistes ila tropa, si bé en general pot dir-se que els successos d’aquells dies es mantingueren dins delslímits de la vaga política i no transcendiren al vertader aixecament armat. I no obstant això,130