la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEn escoltar allò, mirí el cavaller amb un certa por, no exempta de curiositat, i ell emsaludà amb aqueixa dolçor amb què tots els mestres saluden els seus futurs deixebles enpresència dels pares. Ma mare, davant de mi, es posà a arranjar la part financera del’assumpte: per tants i tants rubles i tants i tants puds de farina, el mestre s’obligava aensenyar-me a la seua escola de la colònia, llengua russa, aritmètica i la Bíblia en hebreu. Noobstant això, les matèries sobre què havia de versar l’ensenyament només es tocarenvagament, perquè mon mare no estava molt fort en aqueixes coses. Aquell matí, el te amb lletem deixà al paladar un regust rar, que era el del canvi que experimentarien d’un moment a unaltre els meus destins.Al diumenge següent, mon pare em portà amb cotxe a la colònia, a casa de la meua tiaRaquel, equipat amb unes quantes saques de farina, mill i d’altres productes.Gromoklei distava de Ianovka quatre verstes. La colònia s’estenia als dos costatsd’una rasa: d’un costat estaven les famílies jueves i de l’altre les alemanyes. Era difícilconfondre els dos barris. Al barri alemany, les cases ressaltaven per la seua neteja, unesestaven cobertes de teules i d’altres de canya; s’hi veien cavalls ben encebats i vaques moltbrillants. Al barri jueu, les cases estaven totes mig ruïnoses, les teulades plenes de forats, elbestiar era míser.A primera vista, sembla rar que només serve records molt vagues dels meus primersanys d’escola. Una pissarra en què aprenguí a escriure els primers caràcters russos, l’índexdel mestre encorbat sobre la ploma, les lectures de la Bíblia a cor, un xicot castigat per lladre;records molt confusos, taques nebuloses, en les que no es destaca cap imatge clara. Amb unaexcepció, potser: la dona del mestre, una senyora alta i grossa, que de tant en tant, i sempreinesperadament, envaïa la vida escolar. Recorde que un dia entrà a la classe a queixar-se alseu marit que la farina que acabaven de comprar pudia malament, i quan el mestre hi apropàel seu nas aguilenc a la mà, l’empolvorà tota la cara. Era una broma que volia gastar-li. Tots,xics i xiques, ens tiràrem a riure. L’únic que no reia era el mestre. A mi em feia pena veure’lenmig de la classe amb el rostre enfarinat.Vivia amb la meua bona tia Raquel, sense advertir gairebé la seua presència. Al’edifici principal, que donava al mateix pati, vivia entronitzat l’oncle Abraham,completament indiferent cap als seus nebots. A mi em distingia alguna que altra vegada im’invitava, convidant-me amb un os, i dient:-Aqueix os no el donaria jo per deu rubles.La casa del meu oncle estava quasi a l’entrada de la colònia. A l’altre extrem, vivia unjueu alt, flac i negre, del que deien que es dedicava a robar cavalls i a altres negocis bruts.Tenia una filla, de la que corria també mala fama. No lluny de sa casa, s’hi veia, assegut a lamàquina, al gorreter, un jueu jove amb una barbeta roja com el foc. Un dia la dona delgorreter es presentà al delegat governatiu de la colònia, que en els seus viatges d’inspecciós’allotjava a casa del meu oncle, a queixar-se que la filla del seu veí li volia robar el marit. Nosé, però em figure que el delegat no sabria què aconsellar-li. Un altre dia, tornant de l’escola,viu un tropell de gent que cridava, vociferava i escopia arrossegant pel carrer una dona jove,que era la filla del que deien lladre de bestiar. Aquesta escena bíblica se’m quedà gravada persempre en la memòria. Pocs anys després, el meu oncle Abraham es casava amb aquelladona. A son pare l’havien desterrat a Sibèria a instància dels colons, amputant-lo de lasocietat com a membre malsà.36