la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Res més lluny de la veritat que els que pensen que el gir que han pres al final lescoses siga pitjor per al desenvolupament ulterior del moviment del que hauria estat un canvide posició al començament de febrer a les condicions Brest-Litovsk. Ben al contrari. Allòhauria fet prendre el pitjor caire a la resistència i la pugna d’abans, presentat la imposició finalcom vis haud ingrata. El cinisme que clama al cel, la bestialitat del desenllaç alemany dissipatota possible sospita.”Liebknecht arribà a una talla extraordinària durant la guerra quan, per fi, sabé posar unabisme pel mig entre la seua persona i l’honorable falta de caràcter de Haase. No cal dir queLiebknecht fou sempre, pel que fa a valentia, un indòmit revolucionari. Però ara començava adesenrotllar-se en ell l’estrateg, no sols en les qüestions que afectaven la seua actuaciópersonal, sinó en el mode de concebre la política revolucionària. Aquest home no es moviamai per miraments de seguretat personal. Quan el detingueren, molts amics seus mogueren elcap davant aquell acte de sacrifici “irreflexiu”. A Lenin, en canvi, li preocupavaextraordinàriament assegurar la intangibilitat en la direcció del moviment. Era com el capd’un estat major, que sap que ha de salvaguardar, per tots els mitjans, l’alt comandamentmentre dure la guerra. Liebknecht era d’aqueixos cabdills guerrers que es llencen al combatal capdavant de les seues tropes. Per això havia d’ésser difícil per a ell comprendre la nostra,estratègia de Brest-Litovsk. Al principi, volia que desafiàrem el destí senzillament, per adesprés enfrontar-nos amb ell. Combaté repetidament, per aquells dies, la política de “Lenin iTrotski” sense establir-hi (i amb raó) la menor diferència, respecte a aquest problemafonamental, entre la posició de Lenin i la meua. No obstant això, conforme s’anarendesenrotllant els esdeveniments canvià d’opinió. Al començament de maig escrivia ja:“Si hi ha quelcom que necessite la Rússia soviètica, abans que qualsevol altra, no sónostentacions ni decoracions, sinó un poder robust i ferm. Un poder que requereix, a mésd’energia, prudència i temps; prudència, entre d’altres coses, per a guanyar temps, sense elqual no pot triomfar ni l’energia major ni més prudent.”Amb açò queda reconegut l’encert de la política de Lenin en Brest-Litovsk, l’únicapreocupació del qual no era una altra que guanyar temps.La veritat s’obre camí, però també la neciesa es resisteix a morir. El professor nordamericàFisher, autor d’un llibre voluminós titulat The Famin in Soviet Russia, dedicat aestudiar els primers anys de la república soviètica, m’atribueix, a la seua obra, la idea que elssoviets no havien d’entaular cap guerra ni concertar cap pau amb governs burgesos. Aquestanècia fórmula l’ha pres l’autor, amb moltes d’altres, de Zinoviev i la resta d’epígons, afeginta la recepta la seua pròpia incomprensió. Fa molt de temps que els meus crítics extemporanishan arrencat la meua proposta de Brest-Litovsk de les condicions de lloc i temps, per aconvertir-la en una fórmula universal, que els permet desenrotllar-la molt més fàcilment adabsurdum. Però no s’han adonat que aqueix estat de coses que s’expressa en la fórmula “nipau ni guerra”, o, dit més exactament, “ni guerra ni tractat de pau”, no té en si mateix resd’absurd. No és ni més ni menys que el tipus de relacions que avui ens uneixen, als païsosmés importants de la terra: a Anglaterra i als Estats Units. El que aquestes relacions s’hagenimposat contra la nostra voluntat no canvia l’aspecte de l’assumpte. Hi ha, a més a més, unpaís amb què estem en relacions semblants per iniciativa nostra: Romania. Els meus crítics,en adscriure’m a aquesta fórmula universal, que representa als seus ulls el més gran delsabsurds, no s’adonen que no fan més que apuntar a l’“absurda” fórmula de les relacionsefectives que avui manté l’URSS amb tota una sèrie d’estats.278