la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiL’stalinisme és, abans que res i sobretot, sinònim de la tasca automàtica d’un aparelladministratiu impersonal per desmuntar la revolució.Lenin morí el 21 de gener de 1924. La mort no féu més que alliberar-lo dels seuspatiments físics i morals. Aquell desemparament en què es trobava, i sobretot la pèrdua de laparla, havent conservada clara i lúcida la consciència, havia de produir-li un indiciblesentiment d’inferioritat. Ja no tolerava al seu costat els metges; l’indignaven el seu to deprotecció, els seus acudits banals, la seua falsa manera de fer concebre esperances. Quanencara disposava de la parla solia fer-los preguntes que aparentment eren superficials i senseimportància, però que, en realitat, tendien a sondejar-los i, sense que s’adonaren, els sorpreniaen contradiccions, els obligava a completar les seues explicacions, i per a arribar aconclusions més segures tirava ell mateix mà dels llibres de medicina. Al que aspirava, enallò tocant la seua salut com en tot, era a veure clar, qualsevulla que fos la veritat. L’únicmetge a qui consentia al seu costat era Fedor Alexandrovitx Guetier. Guetier, que era unmetge excel·lent, i emancipat com a home de totes aqueixes fórmules convencionals de lacortesia, sentia envers Lenin i la seua muller un afecte vertaderament commovedor. En unaèpoca en què el malalt havia prohibit l’entrada a la seua alcova a tots els metges, Guetierseguia visitant-lo com si tal cosa. Fedor Alexandrovitx fou també, durant la revolució, íntimamic i metge de capçalera de la meua família. Per ell teníem notícies constants de l’estat deVladimir Ílitx, notícies consciencioses i sinceres, que venien a completar i a corregir elsinformes dels parts oficials.Diverses vegades preguntí a Guetier si la intel·ligència de Lenin servaria la seualucidesa, cas que guarís. Guetier em contestà, si fa o no fa, el següent: La fatiga s’accentuarà,no tornarà a tenir l’antiga puresa de visió per al treball, però el virtuós continuarà essentvirtuós.” En el temps que passà entre el primer i el segon atac, aquest pronòstic es confirmàplenament. En acabar les sessions del buró polític, Lenin produïa la impressió d’un hometerriblement fatigat. Tots els músculs de la cara se li paralitzaven, la brillantor de la miradas’apagava, i fins aquell poderós front es quedava un poc marcit, i els muscles li queienpesadament; l’expressió del seu rostre i de tota la seua figura només pot expressar-se amb unaparaula: exhauriment. En aquells moments descoratjadors, Lenin semblava irremissiblementcondemnat a mort. Però en quant passava una nit bé, recobrava tota la seua força mental. Elsarticles que escrigué en el parèntesi entre el primer atac i el segon tenen el valor dels seusmillors treballs. La font continuava brollant aigua tan pura com els primers dies, encara queel seu cabal era cada vegada més minvat. Guetier ens permeté concebre esperances fins i totdesprés de reproduir-se l’atac. Però cada vegada apreciava amb més pessimisme la situació.La malaltia anava arrossegant-se astutament. Sense còlera, encara que sense pietat tampoc,les forces cegues de la naturalesa anaren reduint a la impotència, inflexiblement, el malaltgenial. Lenin no podia ni havia de sobreviure, si era per a quedar invàlid. Però no ensresignàvem a perdre totes les esperances en el seu guariment.Mentre, el meu malestar anava adquirint un caràcter difícil.“Constrets pels metges [escriu la meua muller] haguérem de traslladar L. D. a unaaldea, on Guetier visitava sovint el malalt, del qual cuidava amb un sincer i tendre afecte. Noli interessava res la política, però compartia afectuosament les nostres preocupacions, sensesaber com exterioritzar el seu sentiment de simpatia envers nosaltres. La campanya ques’havia desencadenat contra nosaltres el sorprengué, perquè no en tenia la menor noció. No lacomprenia, i esperava, dolorit, a veure on anaven a parar les coses. Estant en Arkangelskoieem digué, amb una certa excitació, que havíem de traslladar L. D. a Sukhum. Al capdavall,després de moltes vacil·lacions, ens resolguérem a fer-ho. El viatge, que ja era per si mateix360