la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiComençà la lectura. Llegia admirablement.-Has entès? Doncs bé, seu ara i escriu.Em portà al despatx i posaren en les meues mans les obres de Puixkin i Nekrassov,tinta i paper.-Però si no puc... què és el que he d’escriure?-No et poses nerviós –em digué la meua cosina, acariciant-me el cap-; escriu la cosacom l’has entès... escriu simplement.La seua mà era suau, i la seua veu dolça. A poc a poc aní tranquil·litzant-me, o mésben dit tranquil·litzant el meu atemorit orgull, i comencí a escriure. A l’hora aproximadamentem cridaren. Em presentí amb un plec gran, tot cobert d’escriptura, i amb un espant com mail’havia sentit a l’escola, i allarguí el meu treball a l’escriptor. Sergi Ivanovitx passà els ullsper algunes línies, i al poc, amb ulls molt brillants, exclamà:-Escolteu, el que ha escrit ací, és magnífic!...-i es posà a llegir en veu alta- “El poetavivia amb la naturalesa, que tant estimava, i cadascú dels sons de la qual, els alegres com elstristos, trobava ressò en la seua ànima.”Sergi Ivanovitx aixecà un dit.-Està admirablement dit: “Cadascú dels sons de la qual, els alegres com els tristos,trobava ressò en l’ànima del poeta.”Tan profundament em commogueren aquestes paraules, que se m’han quedat gravadesper sempre.A l’hora del menjar, el periodista bromejava amb tots, i, animat per la beguda, perquèper a ell no hi mancava mai vodka en aquella taula, ens contà un munt d’anècdotes i records.De tant en tant, mirava vers mi, i em deia:-Has estat admirable, mereixes que et faça una besada.I, després de netejar-se atentament la boca i els bigots amb el tovalló, s’alçava de lacadira i, amb pas vacil·lant, donava la volta a la taula. Jo el veia apropar-se, com si sobre mis’anés a desencadenar una catàstrofe, encara que fos una catàstrofe anhelada.-Aixecat, Liuvoska, i fes-li una besada –m’ordenava en veu baixa Moisès Filipovitx.De sobretaula, Sergi ens recità de memòria la sàtira El somni de Popov. Jo l’escoltavasense llevar-li ull, amb l’atenció concentrada en aquell bigot gris del que brollaven lesparaules que em gaubaven. La fatxa del periodista mig embriagat, no disminuïa en gens nimica la seua autoritat als meus ulls, perquè els xiquets tenen una gran força d’abstracció.Alguns dies, abans d’enfosquir, Moisès Filipovitx em treia de passeig, i si estava debon humor anàvem xerrant d’allò diví i allò humà. En un d’aquests passejos em contàl’argument de l’òpera Faust, que li agradava extraordinàriament. Jo xuplava cobdiciosament54