la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskinecessària per a saber emprar bé els que tenia. Entre nosaltres, no es coneixien encara elsdiscursos en el vertader sentit de la paraula. Només una vegada, l’1 de maig, em veí en eltràngol d’haver de pronunciar en el bosc quelcom semblat a un discurs. Açò em causà unagran perplexitat. Totes les paraules que se m’acudien semblaven falses i insuportables, fins itot abans de pronunciades. Allò de què no em sortia del tot malament eren els debats en elsgrups. La tasca revolucionària anava vent en popa. Jo m’encarregava de mantenir idesenrotllar les relacions amb Odessa, a on em traslladava amb la major freqüència possible.Anava al port a boqueta de nit, prenia un bitllet de tercera, que em costava un ruble, i emgitava sobre la coberta del vapor el més prop possible de la xemeneia. Posava la jaqueta decoixí i em tapava amb l’abric. Al matí següent, quan em despertava, estàvem a Odessa, on emdirigia a les persones a què havia de veure. La nit següent la passava també al vaixell i,d’aquesta manera, no perdia cap dia de viatge. Les meues relacions a Odessa s’enriquirenquan menys ho l’esperava, a la porta de la biblioteca pública. Fou allí on fiu coneixementamb Albert Poliak, obrer caixista, organitzador de la que havia d’ésser la famosa impremtacentral del partit. Ens trobàrem entrant a la biblioteca, ens miràrem l’un a l’altre i enscomprenguérem. Aquesta trobada obre tota una època en la vida de mostra organització. Alspocs dies, retornava ja a Nikolaiev amb una maleta plena de publicacions clandestines,aparegudes en l’estranger. Eren tots opuscles nous d’agitació, amb uns folres vius i alegres.No ens cansàvem d’obrir la maleta per a admirar aquell tresor. Els opuscles foren ràpidamentrepartits i contribuïren a reforçar l’autoritat de què gaudíem entre els treballadors.Per Poliak sabí un dia, casualment, que Srenzel, un tècnic que es feia passar perenginyer i feia molt de temps que anava rondant per a apropar-se a nosaltres, era un anticagent provocador. Es tractava d’un homenet ximple i importú, que portava no sé quinainsígnia en la gorra. Havíem recelat d’ell instintivament, però, no obstant això, sabia proucoses de nosaltres. L’invitàrem a què vingués a casa de Mutxin. Una vegada reunits, em posía contar, amb tots els pèls i senyals, la seua biografia, sense anomenar-lo, i aconseguí queperdés els estreps. L’amenaçàrem de llevar-lo del mig si ens denunciava. I de quelcom deguéservir l’amenaça, perquè ens deixà en pau durant gairebé tres mesos. Però més tard, quan jaens havien detingut, Srenzel es despatxà al seu gust contant horrors de nosaltres.Donàrem a l’organització el nom de Lliga Obrera del Sud de Rússia, perquè teníem laintenció d’atreure’ns altres ciutats. Jo m’encarreguí de redactar els estatuts amb un sentitsocialdemòcrata. Les direccions de les fàbriques intentaren plantejar-nos batalla exhortant elsobrers. L’endemà, contestàrem amb noves proclames. Aquest duel no sols tenia en tensió elsobrers, sinó a gran part de la ciutat. Ara, ja parlava tothom dels revolucionaris, que tenien lesfàbriques inundades de fulls i manifestos. Ja s’escoltava pronunciar els nostres noms per totarreu. Però la policia continuava vacil·lant: no podia creure que “els bojos aquells de l’horta”fossen capaços d’organitzar una campanya semblant i sospitava que darrere de nosaltress’amagava gent més experta. Les sospites requeien segurament sobre els antics deportats.Gràcies a açò, poguérem continuar actuant encara dos o tres mesos més. Però aviatcomençaren a vigilar-nos amb més atenció, i la policia anà descobrint un grup rere un altre.En vista d’açò, acordàrem sortir de Nikolaiev per unes setmanes, per a veure si la policiaperdia la pista. Jo me n’aniria amb els meus pares al camp, la Sokolovskaia a Ekaterinoslav,amb el seu germà, i així successivament. Però, al mateix temps, acordàrem resoludament que,cas de procedir a detencions en massa, no ens amagaríem, sinó que ens deixaríem capturar,perquè la policia no pogués dir als obrers que els seus caps els havien traït.Abans de marxar, Nesterenko volgué que lo deixés un paquet amb proclames i emcità, a la nit, a una hora ja avançada, darrere del cementeri. Hi havia prou neu. Era una nit de88