la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-No necessitava vostè dir-m’ho, perquè ja havia tingut temps sobrat per a comprendreho.Li contí, mentre m’estudiava ràpidament amb la mirada, la conversa que havia tinguten el portal del periòdic.-Ah, sí? Això li han dit a vostè? I qui pot haver estat? Alt? I cridava molt? Ah, eraAusterlitz! Diu vostè que cridava? Sí, era Austerlitz, no hi ha dubte! No li done vostèimportància. Portant-me notícies de la revolució russa, pot vostè trucar a la meua porta aqualsevol hora de la nit... Katia!, Katia! -es posà a cridar.De seguida, acudí la seua nora, que era russa.-Amb ella s’entendrà vostè millor -digué Adler, sortint del habitació.Ja estava assegurat el meu viatge.PRIMERA EMIGRACIÓArribí a Londres (des de Zuric, passant per París) en la tardor de l’any 1902; crec quefou a l’octubre, un matí primerenc. Lloguí un cab, més per gestos que amb paraules, i ambajuda d’una adreça escrita en un paper, aconseguí que em deixés en el meu punt de destí. Elpunt de destí era l’habitació de Lenin. A Zuric m’havien donat instruccions de com havia detrucar a la porta tres vegades amb la picaporta. Sortí a obrir-me Nadexda Konstantinovna, a laque probablement havia arrencat del son la meua trucada. Era molt enjorn i qualsevol quetingués la menor idea del que era el tracte social, hauria esperat tranquil·lament a l’estacióuna o dues hores, per a no presentar-se a trucar en una casa desconeguda a l’alba. Però jo noacabava de convèncer-me de què ja no era el fugitiu siberià. Amb els mateixos modes bàrbarsm’havia presentat a Zuric a casa d’Axelrod a torbar el seu descans a altes hores de la nit.Lenin estava encara en el llit, i en la seua cara, tot i que em rebés amb afecte, es reflectia unacerta sorpresa. Sota aquestes condicions, se celebrà la nostra primera entrevista i la nostraprimera conversa. Vladimir Ílitx i Nadexda Konstantinovna em coneixien ja per les lletres deClaire i m’esperaven. Em rebérem, doncs, amb aquestes paraules:-Ploma ha arribat.Sense esperar a més, comencí a desembagular les meues succintes impressions sobrela situació a Rússia. Diguí que en el sud les relacions eren fluixes, que les adreces deKharkov estaven equivocades, que la redacció del Iuxni Rabotxi (L’Obrer del Sud) s’oposavaa la fusió, que la frontera austríaca estava en mans d’un estudiant de batxillerat que es negavaa ajudar els d’Iskra. En si, els fets no tenien molt d’encoratjador; però, en canvi, la fe en eldemà era magnífica.108