la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiSviask. En l’estat major de Kapell es trobava, si mal no recorde, Savinkov. L’atac ens agafàdesprevinguts. Per a no inquietar les tropes del front, ja prou vacil·lants, no hi retiràrem mésque dues o tres companyies. El cap del tren tornà a mobilitzar tots els homes de què poguétirar mà, el mateix del tren que de l’estació, fins i tot el cuiner. Fusells, metralladores igranades de mà teníem en abundància. L’escorta del tren estava formada per braus lluitadors.Trencàrem el foc com a una versta del lloc en què es trobava el tren. La lluita durà unes vuithores, aproximadament, amb pèrdues per a ambdues bandes, fins que l’enemic, cansat, esretirà. El tall de comunicacions amb Sviask havia despertat una enorme emoció a Moscou ien tota la línia. Amb la major rapidesa possible, foren enviats petits destacaments en el nostresocors. Llançàrem al front noves tropes de refresc. Mentre els periòdics de Kazan donavendiferents notícies sobre la meua sort. Uns deien que estava copat, altres que presoner, altresque mort; es digué que havia fugit en un aeroplà, i n’hi havia d’alguns que es conformavenamb haver fet presoner, com a trofeu, el meu gos. Aquest fidel animal havia de tenir lamalaurada sort de caure presoner en tots els fronts de la guerra civil. Quasi sempre, estractava d’un gos llop de color xocolata, encara que, a vegades, era també un gos de SantBernardí. A mi, aquelles notícies no m’inquietaven gran cosa, perquè mal podien prendre’mpresoner al gos, en no tenir-ne cap.Una d’aquelles nits crítiques d’Sviask en què sortia a passejar, a això de les tres delmatí, pels voltants, del quarter general, escoltí una veu coneguda que sortia dels locals de laintendència i que deia:-Aconseguirà, a força d’obstinar-se, que el facen presoner, i s’enfonsarà ell i ensenfonsarà a tots. Acordeu-vos que vos ho he dit.Em detinguí al llindar. Davant de mi estaven asseguts examinant un mapa, dos oficialsmolt joves de l’Estat Major. El que havia parlat estava inclinat sobre la taula, donant-mel’esquena. Quelcom estrany degué notar en la cara dels seus interlocutors perquè es giràbruscament a mirar a la porta. Era Blagonravov, antic tinent de l’exèrcit tsarista, i bolxevicrecent. En la seua cara es quedaren petrificats l’espant i la vergonya. En la seua qualitat decomissari tenia per missió aixecar l’esperit dels especialistes i, lluny d’això, el que feia eraintrigar contra mi en un moment crític, animant-los en realitat a què desertaren. L’haviasorprès in fraganti. A penes podia donar crèdit als meus ulls ni a les meues oïdes. Durantl’any 1917, Blangoravov havia donat proves d’ésser un valent revolucionari. Havia estatcomissari de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau als dies de la revolució, participant desprésen la repressió del motí dels junker. En l’època de l’Smolni li havia encomanat encàrrecs deresponsabilitat, que sempre executà bé i fidelment.-D’aquest tinent -li diguí un dia bromejant a Lenin- pot sortir un Napoleó. El nom jano li falta, perquè Blago-Nravov gairebé significa Bonaparte.Lenin, al principi se’n rigué d’aquella inesperada comparació, però després, quedantsepensatiu, tragué els pòmuls i digué molt seriós, quasi amb gest amenaçador:-Bé; però confie que ací no deixarem prosperar tan fàcilment els Bonaparte, no ésveritat?-Si Déu vol -vaig contestar jo mig de broma.286