la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiatrinxerada darrere del partit dels cadets, ens acaçava per tot arreu i demanava els nostrescaps.Les masses havien perdut tota la confiança en el Govern Provisional. Petrogradcontinuava essent, com en la primera etapa de la revolució, l’avantguarda més avançada. Enles Jornades de Juliol, aquesta avantguarda tingué el primer xoc obert amb el govern deKerenski. No era encara l’aixecament, que havia de sobrevenir; era un simple combat depatrulles. Però aquell xoc bastà per a demostrar que Kerenski no tenia darrere d’ell, compretenia, l’exèrcit “democràtic”; que les forces en què es recolzava contra nosaltres eren, enrealitat, les forces de la contrarevolució.Tinguí notícia de la sublevació del Regiment de Metralladors, i de la proclama quedirigien a la resta de les tropes i a les fàbriques, el dia 3 de juliol, estant al Palau de Tàurida,durant la sessió. La notícia em sorprengué. El moviment havia brollat pel seu propi impuls,de la seua pròpia consciència de poder, per iniciativa anònima de baix. L’endemà, preniamajors vols, encoratjat ja pel nostre partit. El Palau de Tàurida estava imponent de gentaquell dia. No s’hi escoltaven més crits que aquest: “Tot el poder als Soviets!” Un tropellsospitós, que es mantenia retret a la porta del palau, agafà Txernov, ministre d’agricultura, iel ficà en un automòbil. La multitud no semblava interessar-se gran cosa per la sort quepogués córrer el ministre; les seues simpaties no estaven, manifestament, de la seua banda.Aviat se sabé dins que havien detingut Txernov i que la seua persona es trobava en perill. Elssocialrevolucionaris decidiren emprar autos blindats per a anar en rescat del seu cabdill;estaven nerviosos veient decréixer la seua popularitat, i volien ensenyar el puny. A mi emsemblà que el millor era saltar també al cotxe i veure com sortíem d’entre aquella multitud,per a després posar en llibertat el presoner. Però el bolxevic Raskolnikov, tinent de la flotadel Bàltic, que havia portat a la manifestació els mariners de Kronstadt, insistia, molt excitat,que calia posar-lo immediatament en llibertat, perquè no es digués que l’havia detingut laseua gent. En vista d’açò, cerquí el mode d’accedir a la seua pretensió. Però és millor que licedisca la paraula al mateix Raskolnikov.“És difícil [conta l’expansiu tinent, en les seues Memòries] dir quant hauria duratencara l’excitació turbulenta de la multitud, a no haver estat per la intervenció del camaradaTrotski. D’un bot, es posà en la davantera de l’automòbil i, fent amb el braç aqueix gestenèrgic i rotund del que s’ha cansat ja d’esperar, demandà silenci. En un instant, es féu unsilenci absolut; no s’escoltava una mosca. Lev Davidovitx, amb la seua veu alta, clara,metàl·lica, pronuncià un petit discurs, que acabà amb aquesta frase: “Tot aquell que desitgeque es cometa algun acte de violència contra Txernov, que alce la mà... Ningú obrí la boca[prossegueix Raskolnikov], ningú hi replicà ni una paraula. “Ciutadà Txernov, està vostèlliure!”, digué Trotski amb to solemne, i girant-se amb tot el cos devers el ministred’agricultura, l’invità amb un gest a sortir del cotxe. Txernov estava més mort que viu. Jomateix l’ajudí a baixar. El ministre, amb el semblant desmadeixat i expressió de tortura, pujàles escales amb pas vacil·lant i desaparegué en el vestíbul del palau, mentre Lev Davidovitx,satisfet del seu triomf, s’allunyava també.”Prescindint de l’ambient de patetisme, perfectament superflu, l’escena està fidelmentcomptada. No importa: la premsa enemiga no tingué cap inconvenient a dir que el causant dela detenció havia estat jo, que volia que linxaren el ministre. Txernov, davant aquestesimputacions, servava silenci pudorosament: per a un ministre “del poble” era dur haver dereconèixer que no devia el cap precisament a la seua popularitat, sinó a la intercessió d’unbolxevic.223