la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipressupost de Noruega. El principi de l’economia de l’erari, que és també un dels principisdemocràtics indiscutibles, estava aquesta vegada en pugna irreductible amb el dret d’asil. Detotes les maneres, el resultat era aquest: qui menys pot confiar a obtenir asil és qui més elnecessita.Fou molt més enginyosa la conducta del govern francès, el qual es limità a dir quel’ordre de la meua expulsió, decretada en temps per M. Malvy, estava en vigor encara doncsno havia estat derogada. En el camí de la democràcia s’alçava aquest obstacle, perfectamentinsuperable. No obstant això, ja més amunt he tingut ocasió de contar com el govern francèsno tingué en compte, quan li convingué, l’ordre d’expulsió de Malvy, vigent encara pel quees veu, per a posar a la meua disposició els seus oficials, ni, tanmateix aquell anatema,tingueren tampoc cap escrúpol per a visitar-me diversos diputats, els ambaixadors i unpresident del consell de França. Segons sembla, aquests successos i l’ordre de M. Malvyocorrien en dos mons perfectament estranys. La situació, al present, era aquesta: Françam’obriria, indubtablement, les seues portes, si als seus arxius policíacs no es custodiésaqueixa ordre d’expulsió, decretada a requeriment de la diplomàcia tsarista. I ja se sap queuna ordre de policia és quelcom així com l’estrella polar: no hi ha manera d’arrencar-la ni defer-la canviar de lloc.Però, en fi, siguen quins siguen els motius, la veritat és que també de França haviaestat desterrat el famós dret d’asil. Quin era, llavors, el país a què havia hagut d’anar acercar... asil, aquest dret tan maltractat? Potser Anglaterra?El dia 5 de juny de 1929, els laboristes independents, que compten entre els seusmembres a MacDonald, m’invitaren, per iniciativa pròpia i amb caràcter perfectament oficial,a què em traslladés a Anglaterra per a dir una conferència a l’escola del partit. La invitació,signada pel secretari general del partit, deia així:“No hi ha cap raó per a suposar que, en haver format ací un govern obrer, sorgisca capdificultat respecte al seu viatge per al fi indicat.”I no obstant això, en sorgí. No sols se’m prohibí dir la conferència als correligionarisde MacDonald, sinó també utilitzar els auxilis dels metges anglesos. Se’m denegà,senzillament, el visat. Clynes defensà la negativa davant la cambra, explicant el sentitfilosòfic de la democràcia amb una honradesa de la que hauria pogut fer gala un ministre deCarles II. El dret d’asil, segons Mr. Clynes, no consisteix en el dret del súbdit expulsat areclamar asil, sinó en el dret sobirà de l’estat a denegar-lo. Aquesta declaració de Clynes nodeixa d’ésser interessant, perquè llença per terra d’un manotada els fonaments d’això queanomenen “democràcia”. Interpretat en aqueix sentit, no hi ha cap dubte que la Rússia tsaristaemparà sempre el dret d’asil. Quan el xa de Pèrsia, en no haver aconseguit penjar tots elsrevolucionaris, traslladà les fronteres de la seua estimada pàtria, Nicolau II no sols li dispensàacollida, sinó que l’instal·là molt confortablement a Odessa. I no obstant això, a cap delsrevolucionaris irlandesos se li passà pel cap cercar asil en la Rússia dels tsars, la constitucióde la qual estava basada en un tot sobre el principi que propugna Clynes, a saber: que elssúbdits han d’acontentar-se amb el que l’estat els dóna o lleva. Recentment, i coincidinttambé en un tot amb aquesta teoria, Mussolini ha brindat el dret d’asil al padisxà del’Afganistan.Míster Clynes, que és un home devot, havia de saber, almenys, que la democràcia haheretat el dret d’asil, en certa manera, de l’església cristiana, la qual el prengué al seu torn,406