la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiNo obstant això, l’explicació no em satisfà del tot, i pense que és una broma un pocestranya; però res dic. Em basta de llegir en la cara de les persones majors que em rodegenaqueix somriure característic i insuportable dels iniciats. Del record d’aquella vetllada juntamb el te hivernal, en què ningú té pressa, brolla una cronologia. Perquè havent-hi jo nascutel 26 d’octubre, això vol dir que els meus pares es degueren traslladar de l’alqueria a la fincade Ianovka a la primavera o a l’estiu de 1879.Fou l’any en què esclataren les primeres bombes de dinamita contra el tsarisme. El 26d’agost de 1879, dos mesos abans de néixer jo el partit terrorista Narodnaia Wolia, ques’acabava de crear, decretà la mort d’Alexandre II. El 19 de novembre esclatà la bomba al pasdel tren reial. I començà la croada de terror que el dia 1er de març de 1881 havia de costar-lila vida al tsar, al mateix temps que exterminava el mateix partit executor.Un any abans havia acabat la guerra russoturca. A l’agost de 1879, Bismarck posavala primera pedra de l’aliança germanoaustríaca. Fou el mateix any en què Zola publicàaquella novel·la Cançó de bressol on apareixia el futur organitzador de l’Entente, aleshorespríncep de Gal·les, lluint el seu talent de conquistador d’artistes d’opereta. El vendaval de lareacció, que havia crescut des de la guerra francoprussiana i la repressió de la Comuna deParís, seguia apoderat de la política europea. En Alemanya regien ja les lleis d’excepciódictades per Bismarck contra el socialisme. En el mateix any (1879) Víctor Hugo i LluísBlanc presentaven a la Cambra francesa la petició d’amnistia a favor dels communards.Però al llogaret on jo vinguí al món i passí els nou primers anys de la meua vida noarribaven ni el ressò dels debats parlamentaris, ni el de les transaccions diplomàtiques, ni finsi tot ni tan sols el que alçaven les explosions de la dinamita. En les estepes immenses de laprovíncia de Kherson i en tota Novorosia regnaven amb regne indiscutible, i regit per lesseues pròpies lleis, el blat i les ovelles. La seua dilatada extensió i la falta de comunicacionsles tenien immunitzades contra tota possible infecció política. Innúmers monticles estepariseren clar indici de la gran emigració dels pobles vessada en temps sobre aquelles comarques.Mon pare era un terratinent que començà treballant en condicions molt modestes i anàengrandint la seua hisenda a poc a poc, a força de sacrificis. S’havia emancipat de xic amb laseua família del sòl jueu on nasqués, a la província de Poltava, per a provar sort en les estepeslliures del Sud. A les províncies de Kherson i Iekaterinoslavia hi havia aleshores unesquaranta colònies agrícoles jueves, poblades per vint-i-cinc mil ànimes aproximadament. Finsa l’any 1881, l’agricultor jueu es trobava equiparat al mugic, no sols en drets, sinó enpobresa. A força de treballar infatigablement, durament i inexorable sobre la primera terraadquirida, amb els seus braços i els aliens, mon pare sortí endavant a poc a poc.A la colònia de Gromoklei no portaven el Registre Civil amb gran rigor. Moltespartides es registraven a mesura que anaven convenint. Els meus pares decidiren queingressés en una escola graduada, i com resultà que no tenia edat legal, en el certificat,s’hagué d’anticipar el naixement un any, del 79 al 78. De manera que s’havia de portar elcompte dels meus anys per partida doble: una per a l’edat oficial i una altra per a l’autèntica.Durant els nou primers anys de la meua vida, pot dir-se que a penes traspassí la ratlladel llogaret patern. Aquest tenia el seu nom, Ianovka, de l’anterior propietari Ianovki, a quimon pare comprés la terra. De soldat ras havia arribat a coronel, i com gaudia del favor delsseus superiors, li donaren a escollir, regnant Alexandre II, 500 desiatines de terra en les13