la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskibanda pel dèficit i, de l’altra banda, per la censura, desapareixent a temporades per a tornar areaparèixer en tot just que podia, durant any i mig; és a dir, fins a la revolució de febrer de1917. Poc després d’arribar a París, comencí a col·laborar ardorosament en Nastxe Slovo, queen aquell moment es publicava encara sota el títol de Goloss. La necessitat de produirdiàriament en el periòdic era, per a mi mateix, un mitjà magnífic per tal de mantenir-me alcorrent dels successos importants i agusar l’orientació. I les experiències recollides en NastxeSlovo havien de prestar-me magnífics serveis més endavant, quan haguí de prendre en lesmeues mans els assumptes de la guerra.La meua família no vingué a França fins al mes de maig de 1915. Ens instal·làrem enSèvres, en una caseta que posà a la nostra disposició per alguns mesos un amic nostre, elpintor italià René Parece. Els xiquets anaven a l’escola de Sèvres. La primavera eraesplèndida i el verd dels camps semblava aquell any molt més delicat i bell. Però cada vegadaera major el nombre de dones endolades. Els xics de l’escola es quedaven sense pares. Elsdos exèrcits s’anaven enfonsant en la terra. No s’hi veia sortida. Clemenceau començà aatacar Joffre des del seu periòdic. La reacció latent es preparava per a un colp d’estat. Encorrien rumors de boca en boca. Feia dos dies que a les columnes de Le Temps nos’anomenava al parlament més que “l’ase”. Açò no era obstacle perquè el mateix Le Tempsexigís dels socialistes el més estricte respecte a la unitat nacional.Jaurès ja no existia. Aní a visitar el restaurant del Croissant, on l’havien assassinatdesitjós de descobrir les seues empremtes. Per molt allunyat que estigués políticamentd’aquell home, era impossible no sentir l’atracció de la seua gran personalitat. El mónespiritual de Jaurès, fet de tradicions nacionals, de la metafísica dels principis morals, del’amor als oprimits i d’una gran imaginació poètica, tancava trets aristocràtics força acusats;res més oposat que la seua a la faç espiritual de Bebel, d’una magnífica senzillesa plebea, i,no obstant això, els dos estaven a cent colzes per damunt dels seus successors. Jo haviaescoltat parlar a Jaurès en els mítings parisencs, als congressos i en les comissionsinternacionals, i sempre l’escoltava com si l’escoltés per primera vegada. No se solia confiara la rutina, gairebé mai es repetia, bussejava constantment en si mateix i mobilitzava unavegada i una altra, amb vigor sempre nou, les forces subterrànies del seu esperit. A unaenergia imponent, obra de la naturalesa com una cascada, unia aquella suavitat que brillavasobre el seu esperit com el reflex d’una elevadíssima cultura. Aquell home derrocava roques,conjurava el tro, estremia el bosc, però no s’ensordia mai ni s’atordia, estava sempre enguàrdia, atent amb la seua fina oïda a tots els ressons, per a recollir-los i oposar-los la seuarèplica, rèplica a vegades despietada, que escombrava com una tempestat els obstacles ques’aixecaven en el seu camí, a vegades bondadosa i blana, com de mestre o germà major.Jaurès i Bebel eren els antípodes, i al mateix temps les dues personalitats sobresortints laSegona Internacional. I els dos eren profundament nacionals: Jaurès, per la seua fogosaretòrica llatina; Bebel, per la seua sequedat protestant. Jo sentia admiració envers ambdós,encara que per cadascú a la seua manera. Bebel havia mort per exhauriment físic. Jaurèscaigué en el millor de la vida. Però els dos moriren a temps. La seua mort assenyala elmoment en què acaba la missió històrica de progrés de la Segona Internacional.El partit socialista francès travessava per una crisi de total desmoralització. No hihavia ningú que pogués ocupar el lloc que Jaurès havia deixat vacant. Vaillant, antic“antimilitarista”, soltava brida, en els seus articles diaris, al patriotisme més furiós. Un dia,em trobí casualment amb el vell Vaillant en el Comitè d’Action, integrat per representants delpartit i de les organitzacions sindicals. Vaillant s’assemblava a la seua ombra, a l’ombra delblanquisme agermanada amb les tradicions de la guerra dels sansculottes, en l’època de176