la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiLes habitacions de treball que ocupàvem en l’Smolni estaven en els dos extrems del’edifici. El corredor que ens unia, o, millor dit, que ens separava, era tan llarg, que Lenin emproposà un dia, bromejant, que organitzàrem un servei volant de bicicletes. Enscomunicàvem per mitjà d’un telèfon. Jo anava unes quantes vegades al dia, travessant elcorredor interminable, que semblava un formiguer, al despatx de Lenin, a deliberar amb ellsobre assumptes pendents. Aquell mariner jove que es titulava el seu secretari anava i veniaconstantment d’una habitació a l’altra, portant-me les esqueles en què Lenin m’escrivia unesquantes paraules, enèrgiques, subratllant dues o tres vegades les més importants i formulantal final una pregunta sempre força perfilada. A les esqueles acompanyaven moltes vegadesprojectes de decrets, requerint-me que comuniqués la meua opinió sense pèrdua de moment.Als arxius del Consell de Comissaris del Poble es custodien gran nombre de documentsd’aquella època, escrits uns per Lenin i d’altres per mi. Textos redactats per ell ambcorreccions meues o projectes meus completats o corregits de pròpia mà.Durant el primer període, per exemple, fins al mes d’agost de 1918, participíactivament en els treballs del Consell de Comissaris del Poble. En l’època de l’Smolni, Lenins’esforçava, gelosament impacient, per contestar amb decrets totes les qüestions de la vidaeconòmica, política, administrativa i cultural. No és que tingués, ni de bon tros, la passióburocràtica dels reglaments, sinó que aspirava a abocar el programa del partit en el llenguatgedel govern. Sabia que aquells decrets revolucionaris només es podien executar, de moment,en una part força petita. Per a vigilar l’execució i la marxa del seu compliment s’havia dedisposar d’un aparell administratiu que funcionés bé, d’experiència i de temps. Ningú sabiaquant duraríem en el poder. Durant tot el primer període, els decrets tenien una importànciamés bé de propaganda que administrativa. Lenin s’afanyava a dir-li al poble allò que era elnou règim, allò que volia i el mode com pensava portar a terme les seues aspiracions. Anavade problema en problema, magníficament infatigable. Sense detenir-se a provocardeliberacions, s’informava dels especialistes i regirava pel seu compte els llibres. Jol’ajudava.Era enorme la seua preocupació per assegurar la continuïtat de tots els treballs querealitzava. Sabia bé, com a gran revolucionari que era, allò que significa la tradició històrica.Llavors no es podia preveure si havíem de seguir en el poder o seríem expulsats però allò queper descomptat era indispensable, qualssevulla que fossen les eventualitats del demà, eraposar la més claredat possible en les experiències revolucionàries de la humanitat. Més tard omés d’hora, vindrien altres i continuarien avançant sobre les fites que nosaltres deixàremposades. Tal era la preocupació dels treballs legislatius en tot el primer període. Mogut per lamateixa idea, Lenin apressava, impacient, perquè s’editaren en rus amb tota rapidesa elsclàssics del socialisme i del materialisme. Així mateix insistia en el fet que s’erigís el nombremés gran possible de monuments revolucionaris, per senzills que fossen, com ara bustos,làpides, etc., en totes les ciutats i, si és possible, fins en les aldees, per tal d’arrelar en laconsciència de les masses el canvi produït i deixar la més fonda empremta possible en lamemòria del poble.Aquelles sessions del Consell de Comissaris del Poble, renovat en part gran nombrede vegades durant la primera època, eren quadros magnífics d’improvisació legislativa. Tots’havia d’escometre des del principi. No podia pensar-se a cercar “precedents”, perquè lahistòria no en coneixia. Lenin presidia amb un gelosia infatigable, a vegades fins a cinc i sishores seguides: per aquella època, el Consell es reunia diàriament. El normal era que lesqüestions es plantejaren sense cap exposició prèvia, perquè gairebé sempre es tractava deqüestions urgents. Amb gran freqüència ocorria que ni els consellers ni el president, en244