la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskigendarmes, enginyers, ordinaris, bons burgesos, periodistes, empleats de Correus i Telègrafs,comissaris i agents de policia, estudiants de batxillerat, diputats de la Duma municipal,porters, senadors, vagabunds, diputats obrers, professors i soldats. Arribà l’hora que elsacusats feren les seues declaracions. Jo pronuncií un discurs sobre l’aixecament armat en larevolució. Ja s’havia assolit el més important. I en vista que el tribunal es negava a cridar,perquè declarés com a testimoni, el senador Lopukhin, que a la tardor de 1905 haviadescobert en el departament de policia una impremta de pogrom, aconseguírem que sesuspengués la tramitació normal de la vista i que ens tornaren a les nostres cel·les. Darrere denosaltres abandonaren la estrada els defensors, els testimonis i el públic, i els jutges esquedaren mà a mà amb el fiscal. No tingueren mes remei que llegir la sentència sense queestigueren presents els acusats. Fins avui, no s’ha donat a la publicitat ni s’han trobat tan sols,segons sembla, les actes taquigràfiques d’aquell procés interessantíssim, la vista de les qualsdurà tot un mes. En la meua obra 1905 es recullen les dades més essencials.Els meus pares assistiren a la vista. Els seus pensaments i sentiments erencontradictoris. La meua conducta ja no es podia considerar atordiment de xicot, com quanvivíem en Nikolaiev a l’horta de Svigovski. Ja era redactor d’un periòdic, havia estatpresident del soviet, tenia un cert prestigi com a escriptor. Tot açò havia d’imposar-los unpoc. Ma mare parlava amb els defensors, desitjosa d’escoltar sempre quelcom agradablesobre mi. Durant el meu discurs, el sentit del qual no podia comprendre clarament, plorava ensilenci. El plor cresqué, quan veié que els defensors, que eren prop de vint, desfilaven perdavant de mi estretint-me la mà. Un dels advocats demanà que se suspengués la sessió envista de la gran emoció que hi havia a la sala. Era A. S. Zarudni. El mateix que després fouministre de justícia amb Kerenski i m’envià a la presó sota l’acusació de crim de lesa pàtria...Però açò ocorregué deu anys després. Durant les pauses, els meus pares em contemplavenamb ulls de satisfacció. Ma mare estava convençuda que sortiria, no sols absolt sinócondecorat. Jo li diguí que no tindria res de particular que ens enviaren a treballs forçats.Espantada d’aquelles paraules, a les que no trobava sentit, em mirava, mirava els defensors,141