la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimeus treballs. Arribà un moment en què fou gairebé menys que impossible obtenirconsignació per als departaments que jo règia. La gent que hi treballava temia per la seuasort, o com a mínim, per la seua carrera.Havia fracassat la temptativa de reduir-me per aquest mitjà a la inacció política. Peròels epígons, no podien quedar-se a meitat de camí. Tenien massa por de la intriga que ellsmateixos havien tramat. Les mentides d’ahir pesaven aclaparadorament sobre la seuaconsciència i reclamaven un doble perjuri. Al capdavall, sol·licití que se’m rellevés de ladirecció administrativa dels assumptes electrotècnics i dels instituts tecnicocientífics.Quedava, no obstant això, el comitè de concessions, que era un camp, tot i que petit, prouabonat per a la intriga, ja que la sort que havia de córrer una concessió es decidia al burópolític.Mentre, al si del partit, anava apropant-se una nova crisi. El conegut “trio”, ques’havia enfrontat contra mi com un sol home en la primera època, distava molt de formar unacompacta unitat. Tant Zinoviev com Kamenev estaven molt per damunt d’Stalin, igualmenten capacitat teòrica que en talent polític. Però els dos no tenien aqueixa menudesa ques’anomena caràcter. L’àmplia perspectiva internacional (àmplia comparada amb la d’Stalin)que adquiriren en l’emigració sota el magisteri de Lenin, lluny de donar-los major força,debilitava la seua posició. El vaixell navegava rumb a “la independència nacional, apta per abastar-se a si mateixa”. Els esforços de Zinoviev i Kamenev per defensar, encara que nomésfos parcialment, l’orientació internacional, els convertia, als ulls de la burocràcia, entrotskistes de segon rang. Açò els movia a atacar-me amb més fúria, per a fer-se així creditorsde continuar gaudint de la confiança dels buròcrates. Però aquests esforços foren en va. Elspoders burocràtics comprenien, cada vegada amb major evidència, que Stalin era carn de laseua carn. Aviat Zinoviev i Kamenev es trobaren enfrontats amb ell com a enemics, i quanintentaren portar en apel·lació davant el comitè central el seu plet, es convenceren que Stalintenia una majoria inatacable.A Kamenev se’l considerava com el cabdill oficial de Moscou. Els comunistes deMoscou, que havien presenciat com l’any 1923 es destruí l’organització del partit en aquellacapital amb ajuda seua, en càstig a la majoria que s’havia palesat favorable a l’oposicióservaren ara silenci, despitats. En les primeres temptatives que féu per a resistir contra Stalin,Kamenev no trobà suport en ningú. A Leningrad ocorregué ben bé altrament. L’any 1923, elscomunistes d’aquesta capital estaven fora de perill de l’oposició gràcies a l’atapeïda xarxaburocràtica que havia teixit Zinoviev. Però ara, els arribava el torn a ells. El rumb que seseguia cap als “kulaks” i el “socialisme en un sol país” tingué la virtut d’indignar els obrersde Leningrad. La protesta de classe dels treballadors coincidí amb la fronda dels privilegiatsdesencadenada per Zinoviev. D’aquesta manera, sorgí una nova oposició en què formà en elsprimers moments Nadexda Konstantinovna Krupskaia. Amb gran sorpresa de tots, i en primerlloc de si mateixos, Zinoviev i Kamenev es veien obligats a repetir, en part, les crítiques del’oposició, amb la qual cosa assoliren que se’ls adscrigués immediatament a les files dels“trotskistes”. Res té d’estrany que per als nostres hagués d’ésser, si més no, paradoxal unaaliança amb Zinoviev i Kamenev. Eren molts els de l’oposició que es resistien a establiraquesta aliança, i fins i tot hi havia alguns (clar està que molt pocs) que advocaven per unir-sea Stalin contra els altres dos. Un dels meus millors amics, Mratxkovski, vell revolucionari,que havia estat, durant tota la guerra civil, un dels millors cabdills militars, es pronunciàcontra l’una i l’altra aliança, donant la següent fonamentació, que pot quedar com a clàssica:“Stalin faltarà a la seua paraula, i Zinoviev fugirà.” Però aquestes qüestions no es decideixenmai en última instància per motius psicològics, sinó per raons polítiques. Zinoviev i Kamenev369