la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAmb un gest férem entendre que no ens semblava probable.-Bé està -digué Lenin-. Si així és, molt millor; les aparences estan salvades, i, alcapdavall, hem sortit de la guerra.Però quan encara faltaven dos dies perquè expirés el termini d’una setmana, el generalSamoilo, que havia quedat en Brest-Litovsk, ens comunicà telegràficament que, segons lideclarava el general Hoffman, els alemanys es considerarien en estat de guerra amb nosaltresa partir de les dotze del dia 18 de febrer, raó per la qual l’invitaven a sortir com més aviatmillor de Brest-Litovsk. El telegrama anà directament a les mans de Lenin. Jo em trobavaaleshores al seu despatx, on s’estava celebrant una entrevista amb els socialrevolucionarisd’esquerra. Lenin em passà el telegrama en silenci. Però la seua mirada em deia que no hihavia res de bo. S’afanyà en finir l’entrevista per a deliberar sense que estigueren presents elsestranys sobre la nova situació que se’ns plantejava.-De manera que enganyats! Cinc dies d’avantatge... Aquests bàrbars s’aprofiten de tot.Ara ja no ens queda altre camí que signar les condicions d’abans, si és que els alemanys lessostenen.Jo continuava insistint en el fet que deixàrem Hoffman atacar-nos, perquè els obrersd’Alemanya i les nacions aliades veren que l’agressió era un fet i no una simple amenaça.-No -replicà Lenin-, tal com estan les coses no cal perdre ni un sol segon.L’experiment ja està fet. Ja sabem que l’Alt Comandament alemany vol i pot entaular laguerra. Ací no caben dilacions. Els salts d’aquesta bèstia són ràpids.Al març, Lenin digué al congrés del partit:“Havíem convingut [ell i jo] que resistiríem fins que arribés un ultimàtum delsalemanys, però que davant aquesta conjuntura hauríem de cedir.”Més amunt he parlat ja d’aquest acord. Lenin accedia a no combatre davant el partit lameua fórmula, únicament i exclusiva perquè jo li havia promès que no recolzaria la causa dela guerra revolucionària. Els representants oficials d’aquest grup (Uritski, Radek i, si nom’equivoque, Ossinski) es presentaren a mi a proposar-me el “front únic”. Jo els diguí,senzillament, que les nostres posicions no tenien res de comú. Tan prompte com l’AltComandament alemany ens comunicà que quedava denunciat l’armistici, Lenin em recordà elcompromís assumit. Li contestí que, al meu parer, no bastava un ultimàtum merament formalsinó que calia que es produís un atac efectiu, per tal que no quedés el menor dubte sobre larealitat de les nostres relacions amb els alemanys. En la sessió celebrada pel comitè central eldia 17 de febrer, Lenin posà a votació provisional aquesta qüestió:“Cas que es realitze l’atac alemany i no es produïsca en Alemanya cap aixecamentrevolucionari concertarem la pau?”Davant una qüestió de tal transcendència, Bukharin i els seus correligionaris no ensaberen fer una altra cosa que abstenir-se. Krestinski féu igualment. Ioffe votà no. Jo votíamb Lenin per l’afirmativa. Al matí següent, em manifestí d’opinió contrària a què es cursésimmediatament un telegrama, com proposava Lenin, dient que estàvem disposats a signar lapau. Però en el transcurs del mateix dia es reberen notícies telegràfiques de què els alemanys275