la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiacompanyaven. Sermux, el meu secretari, l’antic cap del meu tren, i un delegat del GPU.Zinoviev i Kamenev s’acomiadaren de mi amb afecte quasi commovedor. La veritat és queno es quedaven de bona gana a soles amb Stalin.Jo coneixia prou bé el Berlín imperialista d’abans de la guerra. Aquell Berlín tenia laseua fisonomia pròpia, que, si bé a ningú semblava ni podia semblar agradable, a moltsinfonia un cert respecte. Com de canviada trobí ara la capital! Aquest Berlín de la postguerrano tenia ja cap fisonomia, o, com a mínim, jo no assolí a descobrir-la. La ciutat s’anavareposant d’una llarga i penosa malaltia, acompanyada de tota una sèrie d’intervencionsquirúrgiques. La inflació havia estat liquidada, però el nou marc no era més que eltermòmetre de la misèria general. Als carrers, en les botigues, en les cares dels transeünts s’hillegia l’escassetat i la impaciència, acompanyades de tant en tant pel desig cobdiciós derecobrar el nivell de vida dels vells temps. En aquells anys de guerra, d’humiliació i de paude Versalles, el sentit alemany d’ordre i de neteja havien hagut de rendir-se davant la misèria.I ara, aquell formiguer humà s’esforçava tenaçment, encara que sense cap goig, en restaurarels seus carrers, passatges, places i dipòsits desfets per la bota de la guerra. En el ritme delscarrers, en els moviments i en els gestos dels que passaven es percebia una ombra tràgica defatalisme: no fer res; la vida era un etern presidi en què s’havia de començar a cada pas denou.Em sotmetí durant unes quantes setmanes a les observacions dels metges, en unaclínica privada de Berlín. Per a investigar les causes d’aquella febre misteriosa, els metges emllançaven dels uns als altres com si fos una pilota. Per fi, l’especialista de gola expressà lahipòtesi que la febre provenia de les amígdales, i m’aconsellà que, pel que pogués haver-hide veritat, me les tallés. Els clínics i terapèutics vacil·laven: eren homes vells que no havienfet la guerra al front. El cirurgià, que tenia darrere de si l’experiència dels hospitals de sang,els contemplava amb un menyspreu esclafador. Per a ell, extirpar les amígdales no tenia mésimportància que afaitar-se el bigot. No hi hagué altre remei que accedir-hi.Els ajudants ja es disposaven a lligar-me les mans, però el professor es conformà ambalgunes garanties d’ordre moral. En els acudits que feia el cirurgià per a donar-me ànims,entreveia una certa tensió i emoció contingudes. El més desagradable era haver d’estard’esquena, immòbil, engolint sang. L’operació durà de quaranta a cinquanta minuts. Fou unaoperació molt feliç, si bé completament inútil, perquè al poc de temps retornà la febre.El temps que passí a Berlín, o, millor dit, a la clínica de Berlín, no fou temps perdut.Em llencí cobdiciosament sobre la premsa alemanya, de la que havia estat quasicompletament aïllat des d’agost de l’any 1914. Tots els dies m’entraven dues dotzenes deperiòdics alemanys i alguns estrangers, que tirava a terra després de llegits. Els metges queem visitaven havien d’aixafar, per a arribar al meu llit, sobre una estora de periòdics de totesles tendències. Era, en realitat, la primera vegada que escoltava tota l’escala de sons de lapolítica alemanya sota la república. Confesse que no poguí descobrir-hi res de nou. Unarepública amb què s’havia trobat el país com a regal de la derrota militar; republicans que hoeren perquè el dictat de Versalles els obligava a ser-ho, uns socialdemòcrates queusufructuaven la revolució de novembre estrangulada per ells, un general Hindenburg elevata la presidència d’una república democràtica... tot, poc més poc menys, com m’ho haviaimaginat. No obstant això, no deixava d’ésser instructiu poder observar de prop tot allò...El Primer de Maig sortí a passejar en automòbil amb la meua muller pels carrers de laciutat. Recorreguérem les principals avingudes, presenciàrem les manifestacions, llegírem els371