la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiQuan entrà a casa, li brunzia el cap, i el turmentava una música en els polsos. Llençàla motxilla sobre la taula, es tirà damunt del llit, enfonsà el cap al coixí i, sense saber per què,trencà a plorar a soles. Per a trobar una justificació a aquelles llàgrimes, es posà a evocar lesescenes tristes dels llibres llegits i de la seua pròpia vida, i era com si afegís nou combustibleal seu càlid cos. Aquelles llàgrimes eren les de la nostàlgia de la primavera. El xicot tindriallavors uns catorze anys.Des de la meua infància, patia d’una malaltia, que els metges havien diagnosticatoficialment com un refredat crònic del tub digestiu, i que havia d’enllaçar-se íntimament a lameua vida. Havia d’estar prenent a cada pas medicines i fent dieta. Qualsevol excitaciónerviosa em produïa trastorns intestinals. Estant en el quart curs, la malaltia se m’aguditzà detal manera, que haguí de suspendre els estudis. Després d’un llarg i infructuós tractament,decidiren enviar el malalt al camp.La sentència dels doctors, en conèixer-la, em causà més satisfacció que no pena.Perquè fos executiva, però, s’havia d’aconseguir la ratificació dels meus pares. No hi haviamés remei que cercar a l’aldea algú que em digués les lliçons, si no volia perdre un any. Açòaugmentava les despeses, cosa que en Ianovka no es veia mai amb bons ulls. No obstant això,tot s’arranjà, gràcies a Moisès Filipovitx, que cercà, perquè em digués lliçó, un anticestudiant, G., un homenet petit amb una gran cabellera, esguitada ja de cabells blancs en elspolsos. Era de la casta dels fracassats, un tant de vanitós i fantàstic, força xerrador i sense capcaràcter, amb un poc de cultura universitària. Feia versos, i fins i tot havia arribat a publicarnedos en un periòdic d’Odessa. Portava sempre amb si els dos números del periòdic en quès’havien publicat les seues poesies, i a cada oportunitat els anava ensenyant. Les meuesrelacions amb ell eren de caràcter violent i tendien per moments a empitjorar. Al principi,adoptà una actitud molt familiar amb mi i no es cansava de dir, vingués o no a conte, quevolia ésser el meu amic. Com a prova d’amistat sens dubte, m’ensenyà el retrat d’una talClàudia, i em parlà de no sé de què complicades relacions que mantenia amb ella. De sobte,començà a mostrar-se clos i a exigir de mi el respecte del deixeble envers el professor.Aquest insensat estira-i-arronsa finí malament, perquè un dia tinguérem una disputa sorollosai trencàrem per sempre. Tampoc, però, aquest episodi havia estat estèril per a mi. L’homenetdels polsos canosos m’havia iniciat, al capdavall, en els misteris de les seues relacions ambuna dona que, vista en el retrat, em semblà imponent. Amb açò, ja em tenia jo per un home.En els últims cursos, l’ensenyament de la literatura passava de mans de Kriskhanovskia les de Gamov. El tal Gamov era un home ros, jove encara, esponjós, enormement curt devista i malaltís, que no espurnejava mai ni sentia el menor amor vers l’ensenyament. Laclasse anava trotant darrere d’ell, tota avorrida, de capítol en capítol. A més, estava endarreriten tot i deixava sempre per a última hora la revisió els nostres temes. En el cinquè curs, eraobligació fer quatre temes escrits. Jo em lliurava amb passió a aquests treballs, i no sols llegiales fonts recomanades pel professor, sinó que consultava molts llibres més, prenia nota dedades i de citacions, emprava i modificava les frases que m’agradaven i treballava amb elmajor entusiasme, sense detenir-me sempre als límits del plagi candorós. No era l’únicalumne de la classe que prenia amb interès aquests treballs escrits. Esperàvem plens d’emoció(uns amb por i d’altres amb esperança) que el professor ens els tornés qualificats. Però,passaven els dies i no els vèiem. En arribar el segon trimestre, es repetí la cosa. En el tercertrimestre, lliurí al professor un quadern, ple. Passaren dos, tres setmanes, i el professor no ensfornia notícia dels nostres treballs. S’ho recordàrem, com més discretament que poguérem, iens contestà amb una evasiva. L’endemà, Khablonovski, un dels que amb més entusiasmeprenien aquells treballs, li preguntà al professor, sense embuts, com era que no teníem la63