la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskii em fiu càrrec dels materials del congrés, que havien assolit introduir, estesos en paper molt fii amb lletra diminuta, a la tapa d’un Larousse.”Com s’explica que jo em posés al congrés de banda dels “tous”? Tinga hom encompte que m’unien grans vincles a tres redactors: Martov, Zassulitx i Axelrod. Aquests tresinfluïen en mi d’una manera indiscutible. Al si de la Redacció es produïen, abans del congrés,diferents matisos d’opinió, però sense que arribaren mai a manifestar-se divergènciesacusades. Amb qui menys afinitat tenia era amb Plekhanov, que no podia tragar-me des quehavia sorgit entre nosaltres la primera col·lisió, molt lleu certament. Lenin i jo teníemexcel·lents relacions. Però sobre ell pesava, als meus ulls, la responsabilitat d’aquell atemptatcontra la Redacció d’un periòdic, que al meu mode de veure formava una unitat i que teniaaquell nom encisador d’Iskra. Només pensar que es pogués malmetre aquella unió, semblavaun crim intolerable. En els moviments revolucionaris, el centralisme és un principi dur,imperiós, absorbent, que no poques vegades adopta formes despietades contra persones igrups sencers que ahir encara lluitaven al nostre costat. No en va en el vocabulari de Leninabunden tant les paraules “despietat” i “irreconciliable”. Aquesta crueltat només pot tenir unajustificació quan la imposen els alts ideals revolucionaris, exempts, de tot interès baixamentpersonal. En 1903 no hi havia una altra mira que eliminar de la Redacció d’Iskra a Axelrod iZassulitx. Jo sentia envers ells, no sols respecte, sinó simpatia. També Lenin els havia tingutestima, en consideració al seu passat. Però en havent arribat al convenciment que eren unobstacle cada vegada més molest a la senda d’esdevenidor, tragué la conclusió lògicad’aquesta premissa i cregué necessari separar-los del lloc directiu que ocupaven. Jo no podiaavenir-m’hi. Tot el meu ésser es rebel·lava contra aqueixa mutilació despietada de vellslluitadors que havien arribat fins al llindar del nostre partit. Aquest sentiment d’indignació emféu trencar amb Lenin en el segon congrés. La seua conducta semblava intolerable, indignant,espantosa. I, no obstant això, era políticament encertada i, per consegüent, necessària per al’organització. No hi havia més remei que trencar amb els vells, que s’obstinaven a seguiraferrats a la fase preparatòria. Lenin sabé comprendre-ho abans que ningú. Volgué veure siencara era possible retenir Plekhanov, separant-lo dels altres dos. Però els fets s’encarregarende demostrar força aviat que no podia ésser.Em separí, doncs, de Lenin per motius que tenien molt de “morals” i fins i tot depersonals. No obstant això, encara que a l’exterior només semblés així, en el fons ladivergència tancava un caràcter polític i afectava un poc més que a les qüestions de meraorganització.Jo em comptava entre els centralistes. Però és indubtable que aleshores no podiaadonar-me encara clarament del centralisme sever o imperiós que havia de reclamar un partitrevolucionari creat per a llençar milions d’homes a l’assalt de la vella societat. Cal tenir encompte que havia passat els primers anys de la meua joventut en la penombra de la reacció,perquè a Odessa aquesta s’havia ressagat un segle; Lenin, en canvi, convingué en la seuajoventut amb el moviment liberal de Llibertat del Poble. Els que tenien uns quants anysmenys que jo es formaren ja en un ambient de progrés polític. En celebrar-se el congrés deLondres, l’any 1903, la revolució tenia per a mi, encara, molt d’abstracció teòrica. Elcentralisme leninista no podia brollar encara, en el meu cervell, d’una concepciórevolucionària, clara i definitiva, a la que hauria arribat pel meu compte. I, si nom’equivoque, la meua vida intel·lectual ha estat presidida sempre, imperiosament, per latendència a concebre pel meu compte els problemes, traient-ne totes les conseqüèncieslògiques i necessàries.122