la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiaplaudiments. Però és un poc difícil esborrar-los de la realitat. També jo esborraria de bongrat, si pogués, aquell episodi, perquè la meua “confraternització” amb els laboristes fou unpoc més que una simple equivocació; fou un error polític. Em lleví del damunt els anglesostan prompte com poguí i me n’aní a veure Lenin, a qui trobí excitadíssim:-És cert -em pregunta- que ha fet vostè acte de presència a la llotja amb aqueixoscavallers? (encara que no fou precisament la paraula “cavallers” la que emprà).Jo haguí d’apel·lar a Lozovski, a la comissió del comitè central, a la disciplina i,sobretot, al fet que no tenia la menor idea de qui eren aquells senyors. Lenin s’indignà engran manera amb la comissió en general i amb Lozovski en particular. Jo, per la meua banda,triguí molt de temps a perdonar-me aquella insigne malaptesa.Un dels actuals ministres anglesos estigué en Moscou, si mal no recorde, nombrosesvegades; en tot cas, passà una temporada de descans en la república dels soviets, vivint alCaucas, on em visità. Em referisc a Mr. Lansbury. L’última vegada que el viu fou enKislovodsk. Em pregà que m’apropés, encara que només fos per un quart d’hora, a la Casa deDescans, on s’allotjaven diversos membres del nostre partit i uns quants estrangers. Hi trobídiverses dotzenes d’homes a una taula gran. Estaven celebrant una espècie de modestbanquet. Ocupava la presidència l’homenatjat, que era Mr. Lansbury. En entrar jo,l’homenatjat pronuncià un petit discurs, i després, es posà a cantar en el meu honor el Forhe’s a jolly good fellow. Tals foren els sentiments que m’expressà Mr. Lansbury en elCaucas. Tampoc a ell li desagradaria avui poder-ho oblidar...En cursar la sol·licitud demanant el visat del passaport, posí dos telegrames aSnowden i Lansbury, recordant-los que ells havien gaudit de l’hospitalitat russa i de la meuapersonal. Supose que aquests telegrames no els impressionarien gran cosa. En política, elsrecords tenen quasi tan poca importància com els principis democràtics.A principis de maig de 1929, estant ja en Prinkipo, tinguí el gust de rebre la visita deMr. Sydney Webb i Mrs. Beatrice Webb. Parlàrem de les probabilitats que el partit laboristaarribés a formar govern. Jo observí incidentalment que, cas de pujar al poder MacDonald,sol·licitaria immediatament el visat per a Anglaterra. Mr. Webb es manifestà en el sentit queprobablement el govern, si es formava, no seria prou fort ni prou lliure tampoc, alhora quedependria dels liberals. Jo responguí que un partit que es trobava sense prou força per aassumir les responsabilitats dels seus actes, no tenia dret a fer-se càrrec del poder.. D’altrabanda, no era necessari que sotmetérem a una nova revisió la nostra divergència irreductibled’opinions. Webb acceptà una cartera en el govern i jo sol·licití el visat. MacDonald me’lnegà, però no perquè els liberals l’impediren practicar els seus principis de democratisme. Alcontrari: el govern dels laboristes es negà a donar el visat... malgrat les protestes dels liberals.Mr. Webb no havia previst aquesta variació del tema. Clar està que quan parlaren amb mi notenia encara el títol de baró de Passfield.A algunes d’aquestes persones de les que he parlat les conec personalment. De lesaltres, puc jutjar per analogia. Crec que tinc prou elements de judici per a formar-me una ideaexacta de com són. Són totes gent que han escalat els llocs que ocupen gràcies a l’incrementautomàtic de les organitzacions obreres, sobretot després de la guerra, i a l’esgotament políticdel liberalisme. Han perdut fins als últims vestigis d’aquell idealisme simplista que algunsd’ells abraçaven fa uns vint-i-cinc o trenta anys. A canvi, han adquirit la rutina política i lamanca d’escrúpols en l’elecció dels mitjans. Però el seu horitzó mental és el mateix de408