la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskidisparitat de criteris començava a penes a dibuixar-se, i la formació de fraccions en l’exèrcithauria tingut les pitjors conseqüències. Després, jo havia emmalaltit. Però, quan tornàrem aveure’ns l’any 1925, en què ja no estava jo al capdavant del departament de guerra, parlàremde les qüestions plantejades en el partit.-I diga’m vostè –em preguntà Sklianski-, què representa Stalin?Sklianski el coneixia àmpliament bé, però volia que jo li tracés la fisonomia de la seuapersonalitat, i li expliqués els seus èxits. Em quedí pensant un moment.-Stalin -li diguí- és la més destacada mediocritat que hi ha en el partit-. Aquestadefinició se m’havia acudit en aquell moment, i em revelà de sobte tota la seua importànciapsicològica i el seu aspecte social. Per l’expressió de la cara d’Sklianski, comprenguí deseguida que l’havia ajudat a arribar a una conclusió d’una certa importància.-És sorprenent -em digué- la facilitat amb què en aquest últim període l’àuria mitjaniai la plàcida mediocritat escalen els primers llocs en totes les esferes. I tot açò s’ha posat sotael cabdillatge d’Stalin. Com explicar-ho?-És la reacció que havia de sobrevenir després de la gran tensió d’energies socials ipsicològiques dels primers anys de la revolució. Potser la contrarevolució, si triomfa,produïsca també els seus grans homes. Però la primera etapa, el moment termidorià, necessitamediocritats que no sàpien veure més enllà dels seus nassos. La ceguesa política ésprecisament allò que els dóna la força; els ocorre com a la mula de sènia, que creu anar costadalt i camí endavant, quan, en realitat, no fa més que pegar voltes a la roda. Comprendràvostè que un cavall que sàpia per on es camina no és hàbil per a treballs d’aquests.Aquesta conversa em revelà en tot el seu abast, amb una claredat meridiana, quasim’atreviria a dir que amb una certesa física, els problemes del nostre Termidor. Convinguíamb Sklianski que al seu retorn d’Amèrica del Nord continuaríem canviant impressions sobreel mateix tema. A les poques setmanes arribà un telegrama anunciant que havia mort ofegaten no sé quin llac nord-americà, durant una excursió amb barca. La vida té una reservainesgotable d’invencions malignes.Hom portà a Moscou l’urna amb les cendres d’Sklianski. Ningú dubtava que lacol·locarien a la Plaça Roja, en aquell mur del Kremlin, que és el panteó dels revolucionaris.Però la secretaria del comitè central decretà que se li donés terra extramurs. És a dir, que lavisita de comiat que m’havia fet no havia passat desapercebuda, sinó que li la carregaren enel compte. L’odi es passà de l’home a les seues cendres. A més, la degradació d’Sklianskientrava en el pla general de la campanya que s’havia declarat contra els dirigents als qui esdevia el triomf en la guerra civil. No crec que a Sklianski li preocupés gran cosa, en vida, ellloc on hagueren d’enterrar-lo, però no pot negar-se que aquella decisió del comitè centraltenia tot el caràcter d’una perfídia personal i política. Vencent la repugnància, telefoní aMolotov. Però la decisió presa era indestructible. La història s’encarregarà de revisar tambéaquest assumpte.A la tardor de 1924 em tornà la febre. Fou en el moment en què es desencadenava unanova discussió. Però aquesta havia estat provocada des de dalt, d’acord amb un plaatentament elaborat. A Leningrad, a Moscou i a les províncies s’havien celebrat prèviamentcentenars i milers de deliberacions secretes per a preparar allò que s’anomenava la364