la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiTot semblava indicar que Kühlmann volia oferir al “millor diplomàtic” una platònicacompensació per Déu sap quines concessions arrencades, que segurament no tindrien res deplatòniques. També és possible que abrigués certes intencions secretes, com, per exemple, ferentendre Czernin que no el tenia, ni de bon tros, pel millor diplomàtic, després d’ell,naturalment. Czernin conta que el dia 28 de desembre Kühlmann li digué: “El kàiser és l’únichome raonable que hi ha en tota Alemanya.” Cal pensar que aquestes paraules no estavendites perquè les escoltés Czernin, sinó perquè arribaren a l’orella del mateix kàiser. En allòd’anar dient-se els uns als altres reverències dirigides a un determinat destinatari, elsdiplomàtics s’ajudaven recíprocament. Flattez, flattez, il en restera toujours quelque chose.Era la primera vegada en la meua vida que em veia cara a cara amb personesd’aquesta casta. No cal dir que no m’havia fet la menor il·lusió respecte a elles. Ja feia moltde temps que sospitava que no eren precisament déus els que coïen els cànters. No obstantaixò, confesse que els concedia un nivell un poc més alt. La impressió que em produí aquellprimer contacte podria expressar-se amb aquesta fórmula: Els homes taxen els altres proubarats, però tampoc a si mateixos s’assignen un gran preu.No estarà de més que, a propòsit d’açò, referisca l’episodi següent: a iniciativa deVíctor Adler, que en aquells dies s’esforçava per tots els mitjans a donar-me proves desimpatia personal, el Comte de Czernin, com de passada, s’oferí a enviar-me a Moscou labiblioteca que havia hagut de deixar abandonada a Viena, en esclatar la guerra. Estàbiblioteca tenia un cert valor, perquè durant els llargs anys de l’emigració havia anat reunintuna col·lecció prou important de literatura revolucionària russa. A penes m’havia donat tempsel diplomàtic a donar-li les gràcies amb un cert retraïment, quan ja m’estava pregant queprocurés intercedir per dos presoners austríacs de guerra, als qui, segons deien, maltractaven.Aquella transició tan brusca, i quasi diria que subratllada, dels llibres als presoners (no cal dirque no es tractava de soldats, sinó d’oficials de la classe social a què Czernin pertanyia) emsemblà molt poc correcta. Li contestí secament que si els informes que em donaven sobre elspresoners es confirmaven, faria allò que fos necessari, perquè era el meu deure, però que noveia que aquest assumpte tingués la menor relació amb la biblioteca. El comte relata aquestepisodi en les seues memòries amb prou fidelitat, sense negar ni de bon tros que intentàrelacionar amb l’assumpte de la biblioteca el dels presoners pels qui s’interessava. Llunyd’això, li sembla la cosa més natural del món. I posa fi al relat amb aquesta frase de doblesentit: “Vol recobrar la biblioteca.” A mi, només em resta afegir-hi que, tan aviat com rebí elsllibres, els doní a una institució científica de Moscou.Les circumstàncies històriques havien disposat que els delegats del règim mésrevolucionari que conegués la humanitat hagueren de seure a la mateixa taula amb elsrepresentants diplomàtics de la casta governant més reaccionària del món. Fins on els nostresadversaris temien la força explosiva de les negociacions amb els bolxevics ho demostra el fetque estaven disposats a trencar les negociacions abans de permetre que es portaren a un paísneutral. El Comte de Czernin reconeix, força sincerament, en les seues memòries, que en unpaís neutral els bolxevics, ajudats pels seus amics internacionals, haurien pres en les seuesmans, inevitablement, les brides de les negociacions. La raó oficial que forní en tractar-seaquest assumpte fou que, en un ambient neutral, Anglaterra i França començarien a desplegarimmediatament les seues intrigues “a plena llum i entre bastidors”. Jo li sortí a l’encontre,advertint-li que en la nostra política no es coneixien bastidors de cap mena, ja que el poblerus, triomfant en el moviment del 25 d’octubre, havia desterrat radicalment, amb moltes altrescoses, aquest artefacte de la vella diplomàcia. No obstant això, no tinguérem altre remei quecedir a l’ultimàtum i continuar les negociacions en Brest-Litovsk.261