la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskid’higiene, Semasko, que ha intervingut nombroses vegades en les juntes de metges reunidesper tal d’examinar la salut de L. D. a requeriments de Vladimir Ílitx. A més, L. D. ha tingutací diversos atacs de malària, que influeixen en el poagre i en la colitis i produeixen fortsdolors periòdics de cap. Hi ha setmanes i mesos sencers en què l’estada ací es fa méssuportable, però després vénen setmanes i mesos de grans penalitats. Tal és la realitat. Vostèshan deportat L. D. per “contrarevolucionari”, emparant-se en l’article 56. Procedirien vostèslògicament si declararen que no els interessava gens ni mica la seua salut. Amb açò, no farienmés que procedir d’una manera conseqüent. Amb aqueixa conseqüència atuïdora que, si no sel’hi posa hom remei, acabarà per enviar a la sepultura, no sols els millors revolucionaris, sinótambé el partit i a la mateixa revolució. Però, per por segurament a la classe obrera, els falta avostès valor per a arribar a aqueixa conseqüència. I en compte de dir que la malaltia quepateix Trotski és favorable per a la causa de vostès, ja que tard o d’hora l’impossibilitarà per apensar i escriure, el que fan és negar redonament l’existència de la malaltia. És la mateixatàctica que segueixen en els seus discursos Kalinin, Molotov i d’altres. El fet de veure’sobligats a retre compte a les masses d’aquest assumpte i intenten vostès sortir del pas d’unamanera tan indigna, demostra que la classe obrera no creu les mentides polítiques que li diuensobre Trotski. Tampoc creurà la que fan circular sobre la seua salut. N. I. Sedova-Trotski.”L’EXILIAl mes d’octubre de 1928, la nostra situació canvià bruscament. Tallaren sobtadamentles comunicacions amb els correligionaris, els amics i fins i tot amb els parents de Moscou, ide sobte, deixàrem de rebre lletres i telegrames. A l’estació telegràfica de Moscou s’anavenacumulant, com sabérem pels nostres recursos, centenars de telegrames, la majoria dels qualsse m’havien dirigit, amb motiu de l’aniversari de la Revolució d’Octubre. El cèrcol s’anavaestrenyent cada vegada més al nostre voltant.Durant l’any 1928 l’oposició, malgrat la persecució furiosa de què era objecte, no feiamés que augmentar visiblement, sobretot en els grans centres industrials. Açò féu ques’extremaren les represàlies, i es procedí abans que res a tallar d’arrel la correspondència quese sostenia entre els deportats. Comprenguérem que no hi pararien les coses, i no ensequivocàrem.El dia 16 de desembre, un agent del GPU, vingut expressament des de Moscou, emlliurà l’ultimàtum formulat per la policia, en què se m’exigia que abandonés la direcció de lacampanya que l’oposició sostenia, si no volia exposar-me a mesures que “m’aïllarentotalment de la vida, política”. En aquest ultimàtum no s’hi al·ludia de cap manera a undesterrament, i jo pensí que es tractaria de mesures d’ordre interior. Contestí a l’ultimàtumamb una lletra dirigida al comitè central del partit i a la presidència de la InternacionalComunista. Crec oportú reproduir ací el contingut essencial d’aquesta lletra.“Avui, 16 de desembre, s’ha presentat davant mi Volinski amb poders del GPU, im’ha transmès de paraula, en nom d’aquest organisme, l’ultimàtum següent:La tasca dels seus correligionaris dins del país [tals foren quasi literalment les seuesparaules] ha presentat, en els darrers temps, marcat caràcter contrarevolucionari. Les394