la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAntonovitx Kaminski. El nou director, especialitzat en física, avorria per temperament elgènere humà. No mirava mai a la cara la persona amb qui parlés, lliscava sense fer soroll,aixafant sobre les seues soles de goma, pels corredors i les classes i tenia una veueta prima icàlida de falset que, quan s’elevava, infonia espant. I encara que per fora aparentava serenitat,interiorment estava sempre irritat i de mal humor. La seua actitud, fins i tot amb els millorsalumnes, era una espècie d’estat de neutralitat armada, i aqueixa era també la que adoptavaenvers mi.Kaminski havia inventat un aparell per a provar la llei de Boyle-Mariotte sobrel’elasticitat dels gasos. I ja se sabia: sempre que arribava el moment de demostrar elfuncionament de la màquina, hi havia dos o tres xics que, en veu baixeta molt ben calculada icom si comentaren la cosa entre si, deien:-Vaja, que és un aparell bonic, no?Al poc, un d’ells s’alçava un tant vacil·lant i formulava aquesta pregunta:-Qui n’és l’inventor, d’aquest aparell?I el professor, amb to displicent i en càlid falset, hi contestava:-L’he construït jo.Tota la classe es mirava, plena de sorpresa, i com més pitjor estudiant era un xic, méssonor era el sospir d’admiració que llençava.Substituït Schwannebach per Kaminski, per convenir així a la russificació de l’institut,nomenaren per a la inspecció al professor de literatura, Anton Vassilievtx Kriskhanovski. Eraun tipus de barba rossa i expressió astuta, antic seminarista i home accessible als regals, ambun tint, gairebé imperceptible, de liberalisme i que tenia gran manya per a encobrir les seuesintencions darrere d’una aparent innocència molt ben simulada. Tan aviat com obtingué elcàrrec d’inspector, prengué un caire més conservador i sever. Kriskhanovski ensenyavaLlengua i Literatura Russes des del primer curs. A mi em distingia, pels coneixements quedemostrava i pel meu amor al llenguatge. Solia llegir els meus treballs de composició davantde la classe i posar-me un cinc, fent de mi grans elogis.Iurtxenko era un home flegmàtic i fornit, a qui havien posat de malnom el Carreter.Tutejava tots els alumnes, el mateix als petits que als dels últims anys, i no era precisamentpolit en les seues expressions. La seua grolleria continguda infonia un cert respecte; però ambel temps, aquest anà decaient, perquè ens assabentàrem que era persona subornable. Més omenys, i cadascú a la seua manera, tots els professors ho eren. I quan algun alumne forasterno avançava, no hi havia més que posar-lo de pupil amb el professor de qui això endepengués. Si es tractava d’un xic d’Odessa, es posava a donar lliçó, pagant-la bé, amb elmés perillós.Zlotxanski, el segon professor de Matemàtiques, era tot el contrari de l’altre: flac, ambun bigot dret sobre una cara entre verda i groguenca, amb la mirada sempre trista i gest defatiga, com si acabés de despertar-se, sempre tossint i escopint. Havíem esbrinat que teniadarrere de si una història malaurada i que vivia lliurat a la vagància i la beguda. No era mal45