la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiconsiderar el Circ com la meua trinxera, i no intentaven ni tan sols parlar des d’allí. I si en elsoviet se m’acudia atacar qualsevol dels conciliadors, em cridaven: “Eh, que ací no està vostèal Circ Modern!” Aquesta frase havia esdevingut ja en una espècie de tornada. Jo solia parlaral Circ a les vesprades, i a vegades, a la nit. El públic es componia d’obrers, soldats, maresque es guanyaven la vida amb el seu treball, els xicots dels carrers, la gent més oprimida de lagran ciutat. No hi havia una polzada de lloc lliure, els cossos humans s’apinyaven uns contraaltres, els xicots pujaven a coll dels seus pares, els xiquets de pit es penjaven de la mamellade la mare. Ningú fumava. Semblava que les galeries anaven a enfonsar-se d’un moment a unaltre sota aquella multitud. Per a arribar a la tribuna, havia de passar per una angosta trinxerade cossos humans, quan no alçat en braços per l’auditori. En aquella atmosfera recarregadaper la respiració i l’espera explotaven els crits i ressonava el rugit característic, apassionat,del Circ Modern. Al meu voltant, damunt de mi, tots apinyats, pits, caps. Era com si la veu del’orador sortís d’una càlida caverna de cossos humans. Per poc que em mogués per aaccionar, ensopegava amb algú, el qual em feia entendre amb un gest amistós, que no empreocupés ni li donés importància, que continués parlant. No hi havia fatiga que resistís a latensió elèctrica d’aquella multitud carregada de passió, que volia saber, comprendre, trobar elcamí. Hi havia moments en què semblava tocar-se amb els llavis, físicament, l’apetènciaansiosa de saber d’aquella multitud fosa en unitat. En aquell instant, tots els arguments, totesles paraules que es portaven pensades, s’esfumaven davall la pressió imperiosa d’aquellasolidaritat de sentiments. I de la profunditat brollaven, perfectament proveïdes i en pla decombat, d’altres paraules, d’altres arguments, inesperats per a l’orador, però necessaris per ala massa. I semblava com si l’orador s’aguaités a si mateix, com si no pogués seguir amb lesseues paraules als seus pensaments, i per moments hom temia despertar-se al soroll de lespròpies paraules i caure rodant com un somnàmbul de la teulada. Tal era el Circ Modern.Aquell públic tenia la seua pròpia faç, fogosa, tendra, apassionada. Els xiquets de faldacontinuaven xuplant tranquil·lament d’aquells pits de què escapaven crits d’entusiasme od’amenaça. I la multitud semblava també un altre xiquet de pit que tirés, amb els seus llavisressecs, dels mugrons de la revolució. Però aviat aquest xiquet de pit havia de fer-se home.Sortir d’aquell Circ Modern era encara més difícil que entrar-hi. La multitud, fosa, novolia separar-se. Es resistia a escampar-se. Esgotat, quasi defallit, l’orador anava surant sobreels muscles, sobre els caps de la multitud, fins arribar a la porta. A vegades, veia de passadales cares de les meues dues xiquetes, que vivien amb sa mare allí prop. La major tenia quinzeanys, la xicoteta catorze. A penes em quedava temps per a fer-los un senyal amb els ulls oestretir la seua mà càlida i tendra. La multitud, incontenible, ens arrossegava. Una vegada alcarrer, es posava en moviment darrere de mi el circ sencer. El carrer, envoltada per la nit,s’omplia de crits i de petjades. Una porta s’obria de bat a bat, m’engolia i tornava a tancar-se.Eren els amics que m’empentaven al palau de la ballarina Kxessinskaia, manat edificar per aella per Nicolau II. En ell s’havia instal·lat l’estat major central dels bolxevics. Sobre aquellsmobles entapissats de seda es retallaven els grisos uniformes, i les botes tosques delscamarades aixafaven sobre el bonic parquet, que feia molt de temps que no veia la cera. M’hiasseia a esperar un estona, fins que la multitud es dissolia, per a seguir després el meu camí.Una nit, anant a un míting pels carrers solitaris, escoltí passos que em seguien. Jam’havia succeït el dia abans i l’anterior també, si no m’enganye. Tirí mà a la browing, girísobre els meus talons i retrocedí uns quants passos.-Què desitja vostè? -preguntí en to sever. Tenia davant de mi una cara jove i submisa.214