la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEm semblà que no havia de sortir de cap manera de Sviask; la meua marxa podiaésser fatal per al front de Kazan, que estava travessant en aquells moments per hores moltcrítiques. Kazan era més important per a nosaltres, per tots conceptes, que Saratov. PrompteLenin i Sverdlov hagueren de comprendre-ho també així. No sortí per a Saratov fins que lesnostres tropes no entraren en Kazan. Telegrames com aquest s’estaven rebent constantment altren, durant l’època següent. Kiev i Viatka, Sibèria i Crimea, es lamentaven de la seua difícilsituació i demanaven, al mateix temps i successivament, que el tren acudís en el seu socors.La guerra es desenrotllava en els punts més allunyats del país, i moltes vegades esconcentrava als racons més remots d’aquell front, que tenia més de vuit mil quilòmetres dellarg. Hi havia regiments i divisions que es passaven uns quants mesos completament aïllatsdel món, i era natural que d’aquells homes s’apoderés el desànim. Moltes vegades, el materialtelefònic de què es disposava no bastava per a mantenir indemnes les comunicacions. Enaquestes condicions, el tren havia de semblar un missatger vingut de l’altre món. Portàvemsempre amb nosaltres una bona reserva d’aparells telefònics i de fils. En un vagó especialhavíem instal·lat una antena per la qual captàvem en ruta els radiogrames de la torre Eiffel, deNauen i de tretze estacions en total, comptant entre elles, naturalment, la de Moscou. El trenestava sempre informat sobre el que ocorria al món. Les notícies més importants esreproduïen en el periòdic de ruta i eren comentades per mitjà d’articles, de manifestos i ordresdel dia a les tropes. La temptativa de Kapp, les conspiracions interiors, les eleccions angleses,l’estat de la collita, les proeses del feixisme italià: a tot el que ocorria al món li seguíem lapista diàriament, i tot ho interpretàvem i relacionàvem amb les vicissituds que ocorrien alsfronts d’Astrakan o Arcàngel. Els nostres articles es transmetien també a Moscou pel fildirecte, i des d’ací, per ràdio, a tots els periòdics de Rússia. El tren posava en comunicació eldestacament més apartat de les nostres tropes amb la vida del país i del món sencer.D’aquesta manera, dissipaven-se els rumors depressius i es fortificava la moral de l’exèrcit.Anàvem carregant les piles morals, com si diguérem, i la càrrega durava unes quantessetmanes, i a vegades, fins que tornava a passar-hi el tren. En els intervals, els delegats delConsell Revolucionari de Guerra del front o de l’exèrcit organitzaven algun viatge, seguintels mateixos mètodes tanmateix que en una escala més modesta.La meua tasca periodística i d’escriptor i tots els altres treballs que realitzava al trenhaurien estat impossibles de no haver comptat amb la col·laboració d’aquells tres magníficstaquígrafs que m’acompanyaven: Glasmann, Sermux i el jove Netshaiev. Treballaven dia init, amb el tren en marxa, i això que, desbaratant totes les normes de la prudència i contagiatper la febre de la guerra, el nostre tren corria a una velocitat de setanta i més quilòmetres perhora al llarg d’aquells carrils força insegurs, fent ballar com un gronxador el mapa quepenjava del sostre del vagó. Jo seguia amb admiració i gratitud els moviments d’aquellesmans que, enmig d’aquella agitació i d’aquell trontoll, eren capaces d’estampar sobre elpaper, sense perdre el pols, els fins trets de la taquigrafia. I quan, a la mitja hora, empresentaven la redacció definitiva a penes necessitava correccions. Allò no era un treballvulgar, era quelcom vertaderament heroic. Corrent el temps, aquests heroics serveis prestats ala revolució havien de costar-los cars a Glasmann i Sermux: a Glasmann, els stalinistes elperseguiren fins que l’obligaren a suïcidar-se; a Sermux el desterraren als erms siberians.Entre les dependències del tren figurava un garatge gegantí, capaç per a allotjar unsquants automòbils i un tanc de gasolina. Açò ens permetia allunyar-nos centenars de verstesde la línia del ferrocarril. En camions i automòbils lleugers portàvem amb nosaltres un grapatde tiradors escollits i una brigada de metralladores, composta per uns vint o trenta homes. La296