la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskirecorde haver-lo vist més que una vegada, i d’esquena, però em fou suficient. L’heroi esdreçava tan alt com era al seu cotxe, maleint a tort i a dret amb veu tonant i amenaçant amb elpuny. Al seu pas els policies i els porters es quadraven, i saludaven militarment i es llevavenla gorra, i darrere de les cortines i gelosies aguaitaven cares d’espant. Jo ajustí les corretgesde la motxilla i apressí el pas tot el que poguí.I sempre que evoque la imatge de l’estat rus en els anys de la meua infància se’mrepresenten les esquenes fornides del cap de la policia d’Odessa i el seu puny amenaçador, iacudeixen a les meues orelles aquelles grolleries, que no es troben en els diccionaris.LECTURES I PRIMERS CONFLICTESLa naturalesa i els homes no han ocupat mai en el meu esperit un espai tan gran comels llibres i les idees, i aquesta supremacia, que ja s’afermava a l’escola, seguí mantenint-sedurant tota la meua joventut. Tanmateix haver nascut al camp, no sentia la naturalesa.Passaren molts anys abans que nasqués en mi l’interès i la intel·ligència envers ella, passadaja la infància i la primera part de la joventut. Durant molts anys, els homes desfilaven per lameua consciència com a ombres sense rumb. Les meues mirades es concentraven al meuinterior i als llibres, de les pàgines dels quals només hi sortia, novament, el problema de lameua vida i del meu esdevenidor.Les meues lectures daten de l’any 1887, en què Moisès Filipovitx es presentà enIanovka amb un paquet de llibres, entre els quals estaven els contes populars de Tolstoi. Alprincipi, aprofundir en la lectura tenia més de fatigós que no de divertit. Cada nou llibrepresentava nous problemes: paraules ignorades, relacions inintel·ligibles, els vagues contornsque separen el món de la realitat del món de la fantasia. La majoria de les vegades, no tenianingú a qui dirigir-me perquè m’aclarís els dubtes. M’enredava tot, tornava a començar, hodeixava de nou per a tornar una altra vegada a l’atac, i en aquestes vicissituds, l’alegriatèrbola del coneixement s’hi barrejava amb la por misteriosa a allò desconegut. Les meueslectures d’aquells anys eren quelcom així (no trobe res millor a què comparar-les) com elsviatges nocturns per les estepes: cruixir de les rodes, veus que s’encreuen, resplendor de lesfogueres trencant les tenebres a la vora del camí, tot en una mescla estranya d’intimitat i demisteri, en què hom no sap què ocorre ni qui és el viatger que passa, ni vers on s’encamina,doncs que a penes si sap un mateix cap a on es dirigeix, ni si avança o retrocedeix. Amb ladiferència que en la lectura no hi ha ningú que li explique a un el viatge com l’oncle Grigorien l’estepa i li diga: aquell carro que veus allí carregat de messes és un dels els nostres.A Odessa, la selecció de les lectures era incomparablement més nodrida, i la direcciótambé més amable i intel·ligent. Em lliurí als llibres amb ardor. A l’hora del passeig, haviend’arrencar-me a viva força. Pel camí anava vivint allò que havia llegit, per a retornar al llibreen arribar de tornada. A les nits, abans de colgar-me, suplicava que em deixaren un altre quartd’hora, o almenys cinc minuts més, fins a acabar el capítol començat. No hi havia nit en quèno ens debatérem sobre el tema.52