la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskidiscutint mig seriosament, mig de broma, sobre aquest tema. Un grup de delegats formavarogle en torn nostre.-Tot prové -digué Lenin referint-se a Rosa- que no parla bé el rus.-Però, en canvi –hi contestí jo-, parla magníficament el marxisme.Els delegats es posaren a riure, i nosaltres amb ells.En les sessions del congrés tinguí ocasió d’exposar el meu punt de vista sobre el paperque incumbia al proletariat en la revolució burgesa i sobretot sobre l’actitud que hauriad’adoptar envers el problema camperol. Heus aquí el que digué Lenin, resumint les meuesparaules: “Trotski sosté la comunitat d’interessos del proletariat i la classe camperola en larevolució actual”, entenent que “hi ha entre ells una solidaritat quant als punts fonamentals dela seua posició envers els partits burgesos”. A la vista d’aquestes paraules, ¿hi haurà algúcapaç de continuar mantenint la llegenda que en 1905 jo “desdenyí” el problema camperol?Permeta’m hom afegir-hi que el discurs programàtic pronunciat per mi a Londres en 1907, ique continue considerant perfectament encertat, fou imprès i reimprès nombroses vegadesdesprés de la revolució d’octubre com a model de quina hauria d’ésser la posició bolxevicenvers els camperols i la burgesia.Des de Londres em traslladí a Berlín, per a reunir-m’hi amb la meua dona, que haviad’arribar de Sant Petersburg. Parvus, que estava fugit ja de Sibèria, havia col·locat en Dresde,en l’editorial socialdemòcrata de Kaden, el meu llibre Anada i tornada. Em comprometí aescriure per a aquest fullet, que relatava la meua fuga, un pròleg sobre la revolució. D’aquestpròleg anà sorgint, en uns quants mesos, un llibre: Rússia en la revolució o 1905. Després ensn’anàrem els tres (la meua muller, Parvus i jo) a fer una excursió a peu per la Suïssa saxona.Era a les acaballes de l’estiu; feia uns dies magnífics i pels matins bufava un fresc deliciós;bevíem llet i aire serrà a tot past. Per entossudir-nos en no baixar la muntanya pel camí traçat,per poc ens desnuquem la meua muller i jo. Romanguérem unes quantes setmanes en unpoblet de la Bohèmia anomenat Hirschberg, lloc d’estiueig per a gent sense pretensions.Quan se’ns acabaven els diners (que era amb molta freqüència), Parvus o jo ens asseiem iescrivíem de pressa un article per als periòdics socialdemòcrates. Allí, en Hirschberg, finí unllibre sobre la socialdemocràcia alemanya per a una editorial bolxevic. En ell, i per segonavegada (perquè ja ho havia fet també l’any 1905), formulava el temor que l’aparell gegantí dela socialdemocràcia alemanya esdevingués, arribat un moment crític per a la societat burgesa,una ferma columna de l’ordre conservador. No podia sospitar ni tan sols, aleshores, com decomplidament havien de venir els fets a confirmar aquesta suposició teòrica meua. EnHirschberg ens dispersàrem, cadascú per la seua banda: la meua muller, camí de Rússia, arecollir el xiquet; Parvus, vers Alemanya; jo me n’aní al congrés de Stuttgart.Al congrés de la Internacional, celebrat en Stuttgart, s’hi percebia encara un alè de larevolució russa. Predominava l’ala esquerra. Però la decepció sobre els mètodesrevolucionaris començava a dibuixar-se en l’ambient. En l’interès que aquella gent mostravaenvers els revolucionaris russos hi havia ja un cert toc d’ironia: “Què, ja estan vostès unaaltra vegada ací, eh?” Al febrer de 1905, estant a Viena, camí de Rússia, se m’havia acuditpreguntar-li a Víctor Adler què pensava sobre una possible intervenció de lasocialdemocràcia en un govern provisional que pogués formar-se. Adler em contestà ambaquella ironia mordaç que li era peculiar:150