la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskitreball teòric intensiu. Estant en aquesta presó, em parlaren per primera vegada de Lenin, i emposí a estudiar el seu llibre sobre l’evolució del capitalisme rus, que acabava d’aparèixer. Amés, escriguí un opuscle sobre el moviment obrer de Nikolaiev, que assolírem fer arribar amans dels nostres amics i fou publicat poc de temps després en Ginebra. De la presó dedipòsit de Moscou sortírem, per a ser transportats a Sibèria, a l’estiu. Després de fer alt enviàries presons del camí, arribàrem al lloc del nostre desterrament a la tardor de l’any 1900.PRIMERA DEPORTACIÓAnàvem riu Lena avall. El corrent del riu arrossegava lentament les barques en quèanaven els presoners i l’escorta. A la nit feia un fred de gel, i al matí els abrics de pells ambquè ens envoltàvem apareixien coberts de rosada blanca. Pel camí, els presoners erendesembarcats i deixats en els punts de destí, individualment o per parelles. Trigàrem enarribar a l’aldea d’Ust-Kut, si mal no recorde, unes tres setmanes. En arribar ací emdesembarcaren en unió d’Alexandra Lvovna, amb qui estava en íntimes relacions i a quitambé havien condemnat al desterrament pels successos obrers de Nikolaiev. AlexandraLvovna ocupava un dels primers llocs en la nostra Lliga Obrera del Sud. Profundamentlliurada al socialisme, amb un absolut menyspreu de tot el que li fos personal, gaudia d’unaautoritat moral indiscutible. El treball comú per la causa ens havia unit íntimament, i perquèno ens desterraren a llocs distints, havíem fet que ens esposaren a la presó de dipòsit deMoscou.L’aldea a què anàvem desterrats estava formada per unes cent cases de fusta, enl’última de les quals ens albergàrem. En torn, s’estenia el bosc i en la part baixa discorria elriu. Cap al nord, al llarg del Lena, estaven les mines d’or, el reflex de les quals ballava en lesaigües del riu. L’aldea d’Ust-Kut havia conegut dies millors, dies d’orgies salvatges, saquejosi robatoris. Quan nosaltres hi arribàrem, ja estava tot tranquil. No quedaven més que lesborratxeres. El patró i la patrona de la cabanya en què vivíem estaven sempre beguts. Era unavida ombrívola, estúpida, aïllada del món. A les nits, les arnes omplien la casa d’un sorolldesagradable; es llençaven sobre la taula, sobre el llit, sobre la cara d’u. No hi havia mésremei que abandonar la casa per a tenir les portes i finestres obertes durant un o dos dies, ambtrenta graus sota zero. A l’estiu, hi havia una plaga de mosques. Com seria, que acaçaren iarribaren a matar (literalment) una vaca extraviada en el bosc. Els camperols portavendamunt de la cara una xarxa feta de cerres de cavall i untada de brea. Durant la tardor i laprimavera, l’aldea desapareixia quasi davall el fang. En canvi, el paisatge era magnífic. Peròen aquells anys, jo sentia una indiferència absoluta envers la naturalesa. Semblavaimperdonable perdre el temps contemplant-la. Vivia entre el bosc i el riu gairebé senseassabentar-me. Els llibres i les relacions personals omplien la meua vida. Passava els diesestudiant Marx, amb les pàgines del llibre infestades d’arnes.El riu Lena era la gran via fluvial dels desterrats. Aquells que havien complet ja lapena retornaven riu amunt, camí del sud. La comunicació entre els diversos nuclis dedesterrats, que anaven augmentant alhora que creixia la revolució, rares vegadess’interrompia. Anaven i venien lletres, que creixien fins a convertir-se en vertaders tractats96