la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiencara clarament definida: no se sabia si allò era la reacció definitiva o la pausa preparatòriad’un nou atac. Siga com siga, calia donar la batalla amb el mateix ardor als escèptics,ponderar teòricament les experiències de 1905, anar formant els quadres per a la pròximaonada o la revolució que hauria de sobrevenir. Lenin, en la seua conversa, es mostràconforme amb els meus treballs de la presó, si bé em retragué el que, en allò tocantl’organització, no en tragués les conseqüències lògiques, afiliant-me als bolxevics. Tenia raó.En acomiadar-me, em donà unes quantes adreces per a Helsingfors, que em prestaren serveisinapreciables. Els amics amb els qui em posà en relació m’ajudaren a cercar refugi en un llocamagat prop de Helsingfors, que s’anomenava Oglbu; allí passà també una temporada Lenin,després d’anar-nos-en nosaltres. El comissari de policia de Helsingfors era “activista”, és adir, nacionalista revolucionari finlandès, i prometé que m’avisaria, cas que arribés de SantPetersburg algun avís perillós. Passí unes quantes setmanes en Oglbu, en companyia de lameua dona i d’un xiquet que havia nascut estant jo a la presó. M’aprofití d’aquell recollimentper a descriure el meu viatge a Sibèria i la meua evasió en el llibret titulat Anada i tornada,els honoraris del qual em vingueren molt bé per a passar a l’estranger, via Estocolm. La meuadona es quedava provisionalment a Rússia, amb el xiquet. Una jove “activista” finlandesam’acompanyà fins a la frontera. Aleshores, els “activistes” eren amics nostres. En 1917esdevingueren feixistes i enemics rabiosos de la revolució.Un vapor escandinau em portava novament camí de l’emigració; aquesta vegada, eldesterrament havia de durar deu anys.LA SEGONA EMIGRACIÓ I EL SOCIALISME ALEMANYEl congrés del partit de l’any 1907 s’hagué de celebrar en una església socialista deLondres. Fou un congrés força concorregut, llarg, turbulent i caòtic. En Sant Petersburgcontinuava vivint la segona Duma. La revolució anava en descens, però l’interès per ella eracada vegada major i havia contagiat fins a la política anglesa. Els liberals anglesos invitaven ales seues cases els delegats famosos que intervenien al congrés, per a ensenyar-los a les seuesvisites. El descens revolucionari iniciat començava a revelar-se ja en la caixa del partit. No hihavia prou fons per a pagar el viatge de tornada dels delegats i, fins i tot, ni tan sols per aportar a terme els treballs del congrés. Quan aquesta trista notícia ressonà en les voltes del’església, venint a tallar la discussió sobre l’aixecament armat, els delegats es quedarenmirant els uns als altres, perplexos i plens d’inquietud. Què fer? Per descomptat, no estar-s’hificats a l’església, amb els braços creuats. Però heus aquí que de sobte, quan menys hoesperàvem, es trobà una solució. Un liberal anglès es mostrava disposat a fer un emprèstit a larevolució russa, per valor (si mal no recorde) de tres mil lliures. Per a això exigia, però, que lalletra estesa per la revolució portés les signatures de tots els congressistes. I així fou. Se lilliurà a l’anglès un document en què apareixien estampades uns quants centenars designatures amb el signe de totes les nacions russes. Aquella lletra trigà a vèncer. Els anys dereacció i la guerra no permeteren al nostre partit pensar en el reembossament de semblantsuma. Fou el govern dels soviets qui s’encarregà de recollir la lletra lliurada al congrés de148