la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicamí, entre la neu. Havíem tornat a quedar-nos sense el llibre de Semenov-Tiantxanski.S’havien perdut també els mapes i llibres de L. D. sobre Xina i l’Índia, així com els utensilisd’escriure. Quinze parells d’ulls no havien bastat a evitar que caigueren les maletes...Liova es llençà al carrer al matí següent a assabentar-se de les coses. Féu diversesvoltes inspeccionant la vila i s’informà, en primer terme, de l’estat del correu i el telègraf,que, a partir d’aquell moment, havien d’ésser el centre de la nostra vida. Trobà també unafarmàcia. Regirà infatigablement fins a reunir els objectes més necessaris, com ara plomes,llapis, pa, sagí. En els primers dies, ni L. D. ni jo sortíem de l’habitació; més tard,l’abandonàvem per a fer una volta a boqueta de nit. Era el nostre xic el que ens servia d’enllaçamb el món exterior. El menjar ens el portaven de la fonda més pròxima. Liova es passavadies sencers sense aparèixer. Esperàvem sempre el seu retorn amb gran impaciència. Al final,es presentava portant-nos periòdics i donant-nos qualsevol classe de detalls interessants sobreels usos i costums de la vila. Estàvem inquiets sense saber on podria estar amagat Sermux. Perfi, al quart dia, escoltàrem en el corredor la seua veu, aquella veu per a nosaltres tan grata. Ensposàrem a escoltar darrere de la porta, amb gran emoció, les paraules i els passos del nostreamic. La seua aparició obria davant nosaltres noves perspectives. Aconseguí que li donaren unhabitació a la vora de la nostra. Sortí al corredor, el viu, i em saludà amb un gest mut. No ensatrevíem encara a entrar en conversa, però estàvem molt contents de tenir-lo prop. L’endemà,pogué lliscar furtivament en la nostra habitació, li comunicàrem en poques paraules tot allòque havia passat i ens posàrem a concertar mesures per a l’esdevenidor comú. Però aquestesdevenidor havia d’ésser molt breu. L’endemà, cap a les deu de la nit, sobrevingué eldesenllaç. L’hotel romania silenciós. Jo estava amb L. D. a l’habitació, amb la porta quedonava al fred corredor oberta, perquè l’estufa de ferro acomiadava una calor insuportable.Liova s’havia ficat a la seua habitació. Escoltàrem uns passos suaus, cautelosos, blans, com debotes de feltre, en el corredor i ens posàrem els tres a escoltar (perquè també Liova es posà al’aguait, segons després esbrinàrem, endevinant de seguida allò que passava). Ací estan!: talfou la idea que creuà com un llamp per la nostra ment. Escoltàrem com entraven, sense cridar,a l’habitació de Sermux i com li deien:-Done’s vostè pressa! I la seua veu que contestava:-Almenys, em permetran vostès que em pose les botes?L’havien sorprès, sens dubte, en sabatilles. Es tornaren a escoltar els passoscautelosos i retornà el silenci profund d’abans. Poc després, el porter tancà la porta del’habitació de Sermux. A aquest, no tornàrem a veure’l. El tingueren reclòs unes quantessetmanes en els calabossos del GPU d’Alma-Ata, barrejat amb criminals de delictes comuns ipassant fam o poc menys, fins que el reexpediren a Moscou amb vint-i-cinc copecs per diaperquè es mantingués. Una quantitat que no li hauria abastat ni per a pa. Més tard, sabéremque a Posnanski l’havien detingut en Taxkent, enviant-lo també a Moscou. Passats uns tresmesos, tinguérem notícies d’ells, ja des del desterrament. Per una feliç casualitat, es trobarenen el mateix vagó, al tren en què els portaven conduïts cap a Orient; anaven asseguts cara acara. Després d’haver passat una temporada separats, tornaven a reunir-se, per a separar-se denou als pocs dies, perquè anaven destinats a dos llocs distints.L. D. es quedà, doncs, sense col·laboradors ni auxiliars per als seus treballs. Els seusadversaris es venjaven així cruelment de la lleialtat amb què els dos havien servit al seu costatla revolució. A Glasmann, aquell home modest a qui tant volíem, l’havien obligat ja, a forçad’acaçar-lo, a suïcidar-se en 1924. A Sermux i Posnanski els deportaren. A Butov, aquellsilenciós treballador Butov, l’empresonaren, i com volgueren obligar-lo a prestar falstestimoni el forçaren a defensar-se per la vaga de la fam, vaga que acabà amb la seua mort al’hospital de la presó. Amb açò, quedava anihilat el “secretariat”, a què els enemics de L. D.perseguien amb un odi fanàtic com a la font de tot mal. L’adversari creia haver desarmatcompletament i per sempre L. D. en aquell llunyà racó d’Alma-Ata. Voroxilov se’n jactava386