la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskim’anava embrutant atentament els dits, un rere l’altre, i segellant amb ells no sé quantesfitxes i fulls de paper, com a mínim deu; primer la mà dreta i després l’esquerra. Fet açò, emdigueren que m’assegués i em llevés les botes. M’hi neguí. Amb els peus, la cosa no era tansenzilla. Els empleats de la presó em rodejaven sense saber què fer. Per fi, em deixaren i emportaren al locutori, on m’esperaven Gabier i Anguiano, a qui havien tret de la presó (però nod’aquesta) el dia d’abans. Em comunicaren que havien posat en moviment tots els ressortsper a assolir la meua llibertat. En sortir, em creuí en el corredor amb el capellà de la presó, elqual no manifestà les seues simpaties catòliques cap al meu pacifisme, i hi afegí, a mena deconsol:-Paciencia, paciencia!Realment no em quedava un altre recurs, de moment.El dia 12 al matí es presentà un agent de policia a comunicar-me que aquella nit haviade sortir cap a Cadis, i em preguntà si desitjava pagar-me jo mateix el bitllet. Com aquellviatge no responia, ni de bon tros, al meu propòsit, doní les gràcies i em neguí resoludament acostejar-m’ho. Ja estava bo que pagués la pensió a la Presó Model.Aquella nit anàvem camí de Cadis, viatjant a costa del Rei d’Espanya. Però per què aCadis? Torní a mirar el mapa. Cadis està situada en el punt més ixent de la Península Ibèrica.De Beresov, en un trineu tirat per rens, creuant els Urals, a Sant Petersburg; d’ací, fent unvolta, a Àustria; d’Àustria a França, passant per Suïssa; de França a Espanya i, finalment, desdels Pirineus, travessant tota la Península, a Cadis. Direcció: de nord-est a sud-oest. Allíacaba la terra ferma i comença l’oceà. Paciència, que diria el capellà!Els agents que m’acompanyaven no rodejaven la nostra expedició de cap misteri. Benal contrari, estaven disposats a relatar ce per be la meua història a quants per ellas’interessaren. I en fer-ho, em presentaven en la millor de les formes, insistint en el fet que noes tractava d’un portamonedes fals, ni d’un carterista, sinó d’un “cavaller”, encara que ambidees un tant estranyes. Tothom em consolava dient-me que el clima de Cadis era excel·lent.-I com em trobaren vostès? -els preguntí als policies.M’havien trobat molt fàcilment, gràcies a un telegrama cursat des de París. Com jo hosospitava. La Direcció de Policia de Madrid rebé un telegrama de la Prefectura de Parísconcebut en aquests termes: “Anarquista perillós, el nom del qual donem, ha passat lafrontera per Sant Sebastià. Pensa instal·lar-se a Madrid.” De manera que m’esperaven, emcercaren i, com passés tota una setmana sense trobar-me, ja estaven un tant intranquils. Elspolicies francesos m’havien posat delicadament de l’altre costat de la frontera; l’admirador deMontaigne i Renan m’havia preguntat fins i tot: “C’est fait avec discrétion, n’est-ce pas?” I lamateixa policia telegrafiava immediatament a Madrid, dient que un “anarquista” perillóshavia penetrat a Espanya per Irun.En aquest assumpte exercí un paper de prou relleu el cap de l’anomenada PoliciaJurídica, Bidet-Faupas. Ell fou l’ànima de la meua vigilància i expulsió. Bidet es distingia detots els seus col·legues per una rudesa i malignitat extraordinàries. A mi s’entossudia enparlar-me en un to que no s’hagueren permès ni els oficials de la gendarmeria tsarista. Lesnostres entrevistes acabaven sempre amb una explosió. En sortir del despatx, sentia clavadaen la meua esquena una mirada carregada d’odi. Quan em visità a la presó Gabier, li diguí190