la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskil’agricultura i a la descomposició del proletariat industrial, amenaçant d’arruïnar totalment lavida econòmica del país.”Tals foren els termes de la declaració escrita que cursí, al febrer de l’any 1920, alcomitè central.“Les existències de queviures [prossegueix aquesta declaració] amenacen d’extingirsesense que el sistema de requisicions puga sortir a l’encontre d’aquest perill. Per a combatreaquestes tendències de decadència econòmica, s’ofereixen els mètodes següents: 1er,substituir el règim de requisició del sobrant per un impost percentual fix (una espècied’impost progressiu sobre els fruits naturals), procurant que les grans extensions de cultiu i laseua explotació intensiva resulten, fins i tot amb això, avantatjoses; 2on, implantació d’uncriteri proporcional entre el subministrament de productes industrials als camperols i laquantitat de fruits lliurada per ells, fent el còmput no sols per consells i aldees, sinó també perhisendes aïllades.”Com s’hi veu, les meues propostes no podien ésser més prudents. Però tinga hom encompte que les primeres bases acceptades en passar un any, en instaurar la nova políticaeconòmica, no anaven tampoc més enllà.A principis de l’any 1920, Lenin es declarà resoludament contrari a les meuespropostes, que foren rebutjades en el comitè central per onze vots contra quatre. Els fetss’encarregaren de demostrar que la decisió del comitè central no fou encertada. Jo no volguíportar l’assumpte fins al congrés del partit, perquè sabia que aquest era decidit partidari delcomunisme de guerra. La vida econòmica del país estigué forcejant un altre any més amb lamort en un atzucac. Açò fou el que originà les meues diferències d’apreciació amb Lenin.Rebutjada la transició al règim del mercat lliure, demaní, que s’aplicaren ordenadament isistemàtica els “mètodes de guerra”, per a veure d’assolir algun resultat real en la nostraeconomia. Dins dels quadres d’un sistema de comunisme de guerra que mantenianacionalitzats, com a mínim en principi, tots els recursos del país, per a distribuir-los d’acordamb les necessitats de l’estat, a mi em semblava que no quedava marge perquè actuarenautònomament els sindicats. Si la indústria descansava sobre el subministrament als obrersper l’estat de tot allò que necessitaven, era lògic que els sindicats se sotmeteren també aaquella xarxa de l’estat en què estaven agafades la indústria i la distribució. Tal era lasubstància del problema plantejat en allò tocant la estatització dels sindicats, que a mi emsemblava desprendre’s lògicament, i en aquest sentit defensava jo la mesura, del règim decomunisme imperant.Atenint-me a les bases del comunisme de guerra aprovades pel Novè Congrés delpartit, em posí a treballar en la reorganització dels transports. El Sindicat Ferroviari estrobava íntimament lligat a l’organització administrativa del departament. Els mètodes dedisciplina estrictament militar es feren extensius a tot el règim dels transports. Associíl’administració dels transports a l’administració militar, que era la més forta i disciplinada del’època. Açò tenia importants avantatges, més encara en la mesura que la guerra contraPolònia feia que els transports militars tingueren mediatitzats en gran part els ferrocarrils. Ensortir del departament de guerra, que tant contribuïa a què els ferrocarrils estiguerendesorganitzats, em traslladava tots els dies al Comissariat de Transports, on feia els majorsesforços per alliberar-los d’una catàstrofe definitiva i refer-los en la mesura del possible.L’any que treballí al capdavant dels transports fou per a mi, personalment, una granescola. En aquest departament venien a trobar expressió concentrada tots els problemes de329