la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“He sortit d’aquella Europa amerada de sang amb una gran fe en la revolució ques’apropa, i he aixafat la terra d’aquest Nou Món, ja molt envellit, sense la menor il·lusió“democràtica”.I deu dies després, en el míting internacional “de salutació”, diguí:“El fet econòmic d’importància capital consisteix en el fet que, mentre Europa estàdemolint les bases de la seua economia, Amèrica del Nord s’enriqueix. I jo, que no he deixatencara de considerar-me com un europeu, em pregunte, contemplant amb enveja aquestaciutat de Nova York: ho resistirà Europa? Que no esdevindrà un cementeri? No es desplaçaràa Amèrica del Nord el centre de gravetat del món, en l’econòmic i el cultural?”És un problema que continua tenint la seua importància per molt que, mentre, s’haja“estabilitzat”, segons es diu, Europa.Diguí unes quantes conferències en rus i en alemany en unes quantes parts de NovaYork, a Filadèlfia i en d’altres ciutats pròximes. Llavors, estava encara pitjor d’anglès queavui, de manera que m’era absolutament impossible, ni en somnis, de parlar en públicemprant aquest idioma. Dic açò perquè s’ha parlat amb prou insistència dels discursospronunciats per mi en anglès a Nova York. (No fa encara molts dies que el redactor d’unperiòdic de Constantinoble em descrivia un d’aquells pretesos discursos meus, al queassegurava haver assistit, essent estudiant a Amèrica del Nord. Confesse que no tinguí valorper a dir-li que es tractava d’una ofuscació. Encoratjat pel meu silenci, res té d’estrany queregistrés els seus “records” per escrit en el periòdic.)Llogàrem un habitació en un barri obrer i compràrem els mobles a terminis.L’habitació ens costava divuit dòlars al mes i tenia una sèrie de comoditats inconcebibles pera un europeu: llum elèctrica, cuina de gas, bany, telèfon, muntacàrregues automàtic per alsqueviures i un altre per a baixar el poal del fem. Tot açò conquerí de seguida per a Nova Yorkla simpatia dels nostres xicots. Durant algun temps, el telèfon fou el centre de la seuaactivitat. Ni a Viena ni a París havíem tingut a casa aquest artefacte guerrer.El porter de la casa en què vivíem era un negre. La meua muller li pagà la renda a labestreta per de tres mesos, però sense que li lliurés el rebut reglamentari, perquè el propietaris’havia portat el dia abans el talonari per a revisar-lo. En anar a instal·lar-nos a l’habitació dosdies després, ens trobàrem que el negre s’havia escapat, emportant-se les rendes d’uns quantsinquilins. A més dels diners, li havíem donat a guardar algunes coses. Allò ens teniapreocupats. Mal començàvem. Però resultà que les nostres coses seguien allí. I quan obríremel calaix de la pisa, quina no fou la nostra sorpresa en trobar-nos amb els diners de la rendaatentament embolicat en un paperet! El porter s’havia emportat només els dòlars delsinquilins que estaven en possessió del rebut corresponent. Pel que es veu, el negre aquell nosentia la menor compassió envers el propietari, però no volia causar cap dany als inquilins.Era un home magnífic, no hi ha dubte! Tant la meua muller com jo ens sentíremprofundament commoguts per la seua delicadesa i en tenim un record molt grat. Aquestapetita aventura se m’antullava a mi que tenia una importància simptomàtica prou gran. Desdel primer moment, posava al descobert davant dels meus ulls un raconet del famós problema“negre” d’Amèrica del Nord.Per aquells dies, els Estats Units s’estaven preparant amb el major interès per aintervenir en la guerra. I els que més hi contribuïen (com sempre ocorre) eren els pacifistes.Aquells vulgars discursos cantant els avantatges de la pau sobre la guerra, acabaven sempre196