la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskirevolució, però empraven aquestes paraules sacramentalment, sense prendre-les seriosament,i no s’adonaven que la Història havia aixecat ja la seua bota gegantina de soldat sobre aquellformiguer en què vivien tan aliens a tot el que passava al seu voltant. Sis anys després notingueren altre remei que convèncer-se que també per a la monarquia austrohongaresa existiala política exterior. I en esclatar la guerra tots parlaren, naturalment, aquell llenguatgedesvergonyit que havien après de Leitner i d’altres patrioters per l’estil.A Berlín regnava un altre esperit. Potser, en els fons, fos igualment de roí; però eradistint. No es trobava hom fàcilment amb aquells ridículs mandarins acadèmics de Viena. Elpanorama era més senzill. No hi havia tant de nacionalisme, o, a com a mínim, no esmanifestava amb la freqüència ni amb el clamor d’Àustria, poble de races diverses. L’orgullnacional es venia a resumir, en certa manera, en l’orgull del partit: en ésser lasocialdemocràcia més potent del món, la que portava la batuta en la Internacional.Per a nosaltres, els russos, la socialdemocràcia alemanya era la mare, la mestra,l’exemple viu. A través de la distància, cobrava als nostres ulls contorns ideals. A Rússia maipronunciàvem els noms de Bebel i de Kautsky sense un cert accent de devoció. I encara quetingués ja algun pressentiment teòric d’alarma respecte al partit alemany, la veritat és quealeshores jo era encara un devot i admirador seu. Hi contribuïa en gran part el fet de viure aViena, perquè sempre que anava a Berlín, que ho feia de tant en tant, comparant les doscapitals de la socialdemocràcia, no tenia altre remei que dir-me, a mena de consol: No, Berlínés una altra cosa!Dues vegades tinguí ocasió d’assistir, a Berlín, a les reunions setmanals de l’alaesquerra, que se celebraven els divendres, en el restaurant Rheingold. L’ànima d’aquestesreunions era Franz Mehring. A vegades, hi acudia també Carles Liebknecht, sempre tard, pera retirar-se abans que els altres. A mi em presentà Hilferding, que es comptava entre els del’esquerra, malgrat que, com he dit més amunt, ja llavors odiava Rosa Luxemburg amb aquellodi que havia sembrat a Àustria Daszinski. No se m’ha quedat en la memòria res importantd’aquelles converses. Recorde que Mehring em preguntà irònicament, amb aquell tremolor degalta que a vegades era en ell habitual, quines, entre les seues “obres immortals”, estaventraduïdes al rus. I com Hilferding, en el curs de la conversa, qualifiqués de revolucionaris elsde l’ala esquerra alemanya, Mehring l’interrompé dient:-Vaja uns revolucionaris! Ells, ells sí que són revolucionaris!I apuntà vers on jo estava. Jo no coneixia prou Mehring, i com estava tan acostumat ales ironies d’aquells bons senyors sempre que parlaven de la revolució russa, no sabia si hodeia seriosament o de broma. Però no; parlava seriosament, com després havia de demostrarhoamb la seua conducta i la seua vida sencera.A Kautsky el veí per primera vegada l’any 1907. Fou Parvus qui em portà a sa casa. Iamb quina emoció pugí l’escala d’aquella neta caseta de Friedenau, als voltants de Berlín!Em trobí amb un vellet alegre i de pèl blanc, clars ulls blaus, que em saludava en rus. Laprimera impressió, unida al que ja sabia d’ell pels seus llibres, féu que la seua figura emresultés força simpàtica. Allò que més m’agradava era la total absència de vanitat, encara queaixò es devia (segons comprenguí més tard) a l’autoritat sense discussió de què gaudia enaquell moment i a la serenitat interior, que n’era el resultat. Els seus enemics l’anomenaven“el papa” de la Internacional, tractament que a vegades li donaven també afectuosament elsseus amics. La mare de Kautsky, una senyora vella, autora de novel·les tendencioses que156